A l'alçada de Tetuan torcem i baixem pel Passeig de Sant Joan. Som centenars de milers de dones que ni he vist abans ni tornaré a veure què formem una marea que avança entre crits, converses i silencis i salpebrada de pancartes i tons lila. Jo porto a l'esquena la bandera trans, una bandera que, malgrat els insofribles tons pastel, em representa. Sí, parlo de la manifestació feminista gegant del 8M a Barcelona, i aquella també és la meva manifestació.

"Escolta nena, de quin país és aquesta bandera?", em pregunten unes senyores acompanyades d'un senyor. "De Transilvània, senyora!" responc rient abans d'explicar-ho de debò. Soc la primera dona trans que veuen. Els ulls de les dones brillen pel descobriment, els de l'home també. La manifestació, però, és majoritàriament jove, i les noies saben bé de què va aquella bandera. La veuen, em miren i somriuen. Sí, així som les trans, els somric amb la mirada. Les banderes trans no són escasses, en veig dues més davant meu que m'acompanyen. És el 8M i em sento estimada. Avancem juntes fins a Arc de Triomf. Soc feliç.

Però aquest any serà molt més difícil tornar a viure aquelles emocions. En el moment en què les cures són encara més importants, també sortirem als carrers, el hashtag #8MJoNoEmQuedoACasa ho diu tot, però portarem màscares, ens quedarem estàtiques i mantindrem distàncies. Parlarem menys i serà difícil reconèixer-nos, però estic segura que la pandèmia no ens allunyarà també els cors. Amb sororitat entre totes, omplirem el buit físic que necessàriament hi haurà entre nosaltres.

Si a totes ens és difícil, enguany les condicions són encara pitjors per a les dones que també som trans. Estem al centre del debat, qüestionades, per la pretensió de dotar-nos de les lleis necessàries per a les nostres vides, unes lleis que parlen de dignitat i d'empoderament del propi cos. Allunyada la nostra realitat dels vostres ulls en aquesta pandèmia, les xarxes socials, les declaracions de vicepresidentes, les opinions en els mitjans de més difusió, les fake news i les notícies de successos ens distorsionen com mai. Ens envolta el soroll que parla de nosaltres sense nosaltres. Moltes tribunes privilegiades del feminisme es disfressen de víctima i pregonen els mals que us estem preparant a totes.

Ens acusen, de tenir desitjos i estils de vida que ataquen drets fonamentals, de posar en perill els criteris d'identitat de totes vosaltres, de convertir els lavabos en llocs perillosos, de ser pederastes, de col·laborar amb proxenetes, de donar coartada a maltractadors, assassins i violadors i, directament, d'escombrar-vos. Mil·lennis de patriarcat no han aconseguit el que farem nosaltres amb un parell de lleis, ves! Nosaltres, que som menys de l''1% de la població, que som pobres, discriminades, excloses del mercat laboral i dels centres de poder, que som de les dones més hipersexualitzades, tutelades i cosificades, que som les menys representades, que rebem totes les violències i som l'objectiu dels acudits més feridors, nosaltres, ara, us escombrarem amb algun superpoder o una escombra de cuir. Qui escriu i parla de nosaltres sense nosaltres exigeix, en conclusió, que se'ns supervisi amb un permís mèdic o judicial i se'ns tuteli els nostres cossos.

Us necessitem a totes. No ens deixeu soles contra aquest odi que, un cop allunyades les nostres vides de les vostres, tenen camp lliure per córrer. No ens deixeu soles davant d'aquesta violència que, a més, s'intenta blanquejar en nom d'un tal feminisme autèntic. No ens deixeu tampoc soles mostrant connivència cap aquest discurs que no es basa en les nostres vides sinó en pors provocades per prejudicis. Sabem que el feminisme no pot ser racista, és un oxímoron. Sabem que els drets fonamentals no es debaten, es garanteixen. Llavors, feu que feminisme i tutela dels cossos, feminisme i exclusió social de les dones trans, o feminisme i supervisió judicial o mèdica tampoc puguin anar plegades sense que hi veieu la contradicció.

No ens deixeu soles, us necessitem a totes. Som part d'un món canviant al qual el feminisme ha de donar resposta. Noves vides són possibles, noves societats es formen, i nous feminismes són necessaris. Calen feminismes que ens incloguin a totes. Fem un vuit-M ple de totes. Com resistim el buit de la pandèmia, resistim el buit que ens porta la negació del dret fonamental a la dignitat i a l'autonomia personal. No ens deixeu soles. Entre totes, no al buit-M.