Ara que han expulsat del Congrés espanyol a diputats catalans per parlar en català seria un bon moment per no tornar-hi. Quina millor resposta a la intransigència lingüística, i a l’ofensiva judicial, econòmica i política espanyola contra Catalunya, que la decisió dels diputats catalans de no tornar a posar els peus al Congrés del Diputats, per constituir-se en assemblea de parlamentaris catalans? És el moment de prendre decisions valentes.

Hi ha precedents memorables, com el de l'any 1918, quan es van retirar els diputats catalans del Congrés en rebutjar-se l'Estatut d'Autonomia (una decisió que va impulsar un home de la Lliga, Francesc Cambó, que d'independentista no en tenia res). La retirada dels diputats catalans fou a causa del menyspreu amb la que va ser tractada la proposta d’Estatut, que feu arribar la Mancomunitat al govern espanyol. Aquella actuació va deixar palès que Catalunya no pensava tolerar un menyspreu aital.

Un altre precedent fou la decisió dels diputats del Sinn Féin, quan també el 1918, després de guanyar les eleccions, es neguen a prendre possessió dels escons al Palau de Westminster i es constitueixen en assemblea de parlamentaris. El 21 de gener de 1919 van proclamar la independència d’Irlanda.
 Com es feu a Catalunya el 1918, llavors per l'autonomia, es podria tornar a constituir l'assemblea de parlamentaris catalans, del Congrés, del Parlament i amb la participació dels batlles, ara per la independència. L’objectiu hauria de ser clar i diàfan:  promoure immediatament el referèndum d'independència i la declaració unilateral.  

I cal fer-ho ara, el més aviat possible. Perquè el temps juga en contra del procés d’autodeterminació. Cada minut que passa és un minut més que li donem al govern espanyol per a organitzar la seva resposta, per poder comprar actors econòmics i polítics, imposar-nos sentències contra la llengua catalana i, la més contundent, asfixiar fins al límit de la fallida les finances catalanes. És la seva estratègia, la de guanyar temps, per obligar el govern de la Generalitat a demanar de genollons finançament a Montoro. I, evidentment, la penyora que exigeix el govern espanyol és la de posar el fre de mà al procés d’independència, per, després, enterrar-lo sota tones de formigó.

Volen vèncer la nostra resistència escanyant la Generalitat amb els venciments de deute, i deixant sense cobrar les farmàcies catalanes, el tercer sector, els ajuntaments, els hospitals catalans i els milers d’empreses proveïdores de la Generalitat que acumulen impagaments milionaris. Només actuant ràpid, amb una estratègia que combini sobirania fiscal i unilateralitat ens en sortim d’aquesta. Si badem, si badem només uns mesos, podem perdre una oportunitat única.

Els gestos són importants, poden definir actituds i caràcter. I més enllà del caràcter, acció i transformació. A Catalunya la seqüència ha de ser aquesta i s’ha de desenvolupar ràpidament. Del contrari, els gestos ens pal·lien momentàniament l’ànima ferida, però no la curen. Som-hi doncs, a transformar la nostra realitat, perquè els gestos de resistència deixin de ser necessaris, com a mínim front a l’Estat espanyol.