S’imposa canviar moltes de les maneres de fer de la política. En el cas català especialment. Ho aconsellen les especials circumstàncies que l’envolten. Per exemple, és hora de revisar la pràctica habitual de dir blat abans de tenir-lo al sac i ben lligat. La dita em va venir al cap en el context d’una conversa de sobretaula sobre el reconeixement del català a Europa. Un dels assistents va dir: "Què passa amb el català a Europa? Què hi ha d’allò de cobrar per avançat? Es va dir que si el català a Europa no era reconegut, la legislatura no començaria, i mira on som. El català està lluny de ser reconegut, tothom sembla haver-se’n oblidat i qui dies passa anys empeny. Els nostres ultimàtums no ens els creiem ni nosaltres".
Sí, vaig pensar, va ser una afirmació imprudent. Però em sembla que més que una imprudència, cal apreciar-ho com un tic que està esdevenint ordinari en la política catalana. Expressa coses de fons que no sempre reconeixem. Posa en relleu que la política catalanista, especialment la de després de l’octubre de 2017, ha recuperat la vella tradició de recórrer a pastanagues poc madurades. És la única manera de compensar el dèficit de poder real. Sí, la política catalana afirma coses sense tenir poder real. Els partits viuen portes endins. En realitat han oblidat una qüestió essencial: les seves promeses són poca cosa si no van avalades pel suport d’un poder real. Sí, la política del país s’ha acostumat a fixar objectius sense avaluar la força que té per imposar-los.
Simplifico, però cal tenir en compte que a Catalunya l’expressió del poder polític te algunes característiques particulars. En realitat conviuen dues fonts de poder. D’una banda, l’aparell estatal sovint jugant a la contra dels interessos dels catalans. D’altra banda, la voluntat dels catalans, traduïda en organitzacions, manifestos, mobilitzacions o institucions públiques colaterals. És el cas del moviment independentista o la mobilització de la pagesia, com a exemple més recent). El poder emanat dels moviments socials sempre s’acaba expressant en la força de la mobilització però també en la capacitat de precisar objectius i perseverança unitària.
Els partits catalans, ara com ara, fan política massa descontentats d’una majoria social prou àmplia. Sense el seu suport és difícil obtenir victòries. Cal entendre, doncs, els sacs mal lligats com l’expressió més eloqüent de la feblesa estructural de la política nacional. Prometre coses, no aconseguir-les i aparentment oblidar-les és un hàbit que ve de lluny i per sobre de tot evidencia els límits reals de la política nacional. Per això, sense poder real, es decanta tan sovint per prometre més coses de les que pot fer i aparentar un poder que no té. Al final tot va a parar al mateix lloc: la política catalana anuncia aspiracions, però no materialitzacions. D’aquí gran part del desprestigi que pateix o del desinterès que provoca.
No és una novetat d’ara. Té a veure amb l’estat espanyol i com concentra el poder. Té a veure amb el paper secundari que la política catalana ha jugat en la política espanyola. Tot plegat brolla d’unes arrels molt profundes. Els tics d’una política de bones intencions, sense força per imposar, està present en la història dels segles XIX, XX i el que portem del XXI. La política catalana pot llegir-se també com un aparador d’anhels i de renúncies, de promeses i de claudicacions imposades. En aquest sentit, la proclamació de la República catalana del 1931 i la declaració d’independència del 2017 tenen alguna concomitància.
No ens estranyem, doncs. Anunciar coses que després s’han d’empassar és una derivada de la falta de poder real de la societat catalana. Amb un estat que li va en contra, els partits catalanistes haurien de posar l’accent la construcció d’una força política i social indiscutible, evident, fonamentada en la ciutadania. Seria bo, per tant, que els partits ho tinguessin en compte i canviessin la seqüència. El primer objectiu hauria de ser construir la força social capaç d’imposar i en paral·lel després prometre les coses que la societat reclama. En cas contrari, les promeses queden insatisfetes i es tradueixen en frustració, desconfiança i desesperança; els tres mals que arrossega la percepció política de molts catalans.
Recordem-ho, doncs. El català no ha obtingut el reconeixement d’Europa. I el que és pitjor, sembla que hagi desaparegut de l’agenda política. No oblidem que, diguin el que diguin, la llengua catalana no té l’estat al darrere. Tinguem present que gesticular és part de la comèdia i que l’interès real s’ha de mostrar en fets. Pensem que si badem la qüestió desapareixerà sense més ni més de les institucions europees.
És obvi que el català no té darrere la força d’un estat que hi cregui. És evident que sense el compromís i la mobilització de la societat catalana no ens sortirem. És clar que sense l’engatjament dels partits catalanistes les dificultats es multiplicaran. Trobo que tot i la bona feina d’Òmnium Cultural i organitzacions com Plataforma per la Llengua, el català no té el paper central que mereix en l’estratègia de país que els partits i la societat civil haurien d’haver consensuat per afrontar els immensos reptes del moment present i compensar els estralls provocats pel 155 i les polítiques estatals.
Temo que definir una estratègia a favor del català que vagi més enllà del reconeixement europeu és un objectiu central de país. Cobrar per avançat no ha funcionat. Alguns països europeus posen inadmissibles pals les roda. A l’estat hi ha massa gent que segueix considerant la normalitat del català com un perill contra els seus privilegis.
Tinguem clar, l’única manera de mantenir la possibilitat de guanyar a Europa és activar-nos a casa. Vista l’emergència, vista la resposta d’Europa, el govern de Catalunya i els partits catalanistes (no dic només independentistes) haurien de tenir pactada una estratègia nacional de normalització definitiva del català, en tant que llengua nacional d’un país amb drets i llibertats assimilables a l’estàndard europeu. Les circumstàncies que l’afebleixen són moltes: indiferència nacional, llengües globals, el castellà com a llengua única de l’estat, noves tecnologies i demografia i populismes lingüístics reaccionaris. Cal afrontar tot el que acabo d’esmentar. Cal una estratègia nacional que ho contempli integralment. Hi ha massa gent interessada en minoritzar-lo o en conflictivitzar-lo. Com hi ha massa demòcrata tebi i desinteressat.
Ens és imprescindible una política global a favor de la llengua nacional (que s’acosti el més possible al que seria una política d’estat). Pensada, a més, pel conjunt del domini lingüístic català i els dotze milions de persones que abraça. Cal un pacte d’estat català. Cal una estratègia d’ampli abast. Cal compromisos i mobilitzacions socials. Cal obligar l’estat espanyol a pagar per avançat en cada jornada. Com és que es negocien pressupostos i el català està absent. Cal donar veu als catalans convençuts i cal fer feina entre els indiferents. Cal actuar en l’àmbit de les xarxes socials entre els nouvinguts. És imprescindible una línia de defensa clara en contra dels populistes de dins i de fora.
Cal exigir més respecte pel català. Sense vergonya. Tenim dret a assolir els nostres drets lingüístics. No podem claudicar en la nostra facultat d’administrar democràticament l’ús social de la llengua i les llengües. Cal requerir cada dia el dret a mantenir unida la llengua única del conjunt del domini lingüístic. Cap català pot ser indiferent al que està succeint al País Valencià i a les Illes Balears. Cal alçar la veu sense escarafalls contra mesures absurdes (estatals) que impedeixen les comunicacions en català entre les comunitats del domini lingüístic. Cal lluitar sense desmai contra una interpretació simplista del bilingüisme; el bilingüisme no és repetir-ho tot dues vegades, no és imposar la més poderosa. No acceptem impunement que els jutges facin de sociolingüistes i imposin quotes i el que els sembli.
No badem, doncs. El reconeixement del català a Europa està aparcat, però no cal que nosaltres aparquem els nostres drets lingüístics i els múltiples aspectes que podem dinamitzar. Enfortim un relat reivindicatiu global i siguem coherents i perseverants. L’estat té més poder polític que Catalunya, és obvi, però no té per què ser més persistent que nosaltres.
És evident que cal combatre sense descans el marc mental de l’espanyolisme reaccionari. Però també és imprescindible reactivar als catalans cansats. A massa llocs escolto allò de «no puc més d’aquests temes». En el context actual dubto que el català es reactivi sol. En el món actual quasi res va sol. Mantenir el català en la primera divisió de les llengües exigeix acció dins de casa i empatia fora de casa. El català és un patrimoni universal. Les administracions públiques han de posar-hi més ganes, pacte, pla i recursos, en general i a l’escola. La Generalitat de Catalunya ha de liderar amb més convicció i Barcelona ha d’exercir de capital del país. Les autoritats europees han de saber que darrere del català hi ha un poble que l’estima com a patrimoni universal, i encara més com a vehicle de cohesió, concòrdia i democràcia. I tothom ha de saber que el català és un vehicle perfectament vàlid per encarar els processos d’innovació social que tenim pendents. I, per tant, tothom ha de saber, especialment els que la vilipendien, que a falta d’estat, hi ha una societat disposada a defensar-la.
Fem política de país i d’estat contra els qui volen fer del català una llengua de segona, subordinada i minimitzada, responem als que volen fer de les llengües un conflicte entre catalans. Combatem aquesta mena de neoliberalisme lingüístic que ha contaminat dretes i esquerres. Allunyem-nos de la mena de cosmopolitisme lingüístic vacu que inunda a molts progressistes. Prou d’indiferència. Actuem sense complexos.
En relació amb el català, doncs, més val no dir blat fins que el sac estigui ben lligat. Més val no prometre la lluna, si no tens els propulsors per arribar-hi. El català necessita el propulsor d’una política decidida, d’un programa estratègic clar, d’un compromís social inequívoc i d’una mobilització efectiva.
Fem-ho bé amb el català. Exigeix fer bona política, operar amb la millor política. Entenguem-ho: la política que fa Catalunya no està a l’altura. Cal reinventar les seves dimensions i significats. Precisa més claredat, més apertura de mires, més estabilitat, més unitat, millor memòria, més continuïtat i perseverança. Cal treure-la de la retòrica, de la ineptitud estratègica, de la incapacitat unitària, de les promeses inconsistents. Cal més rigor, veritat i vivificació del que compartim.
Sí, vaig pensar, va ser una afirmació imprudent. Però em sembla que més que una imprudència, cal apreciar-ho com un tic que està esdevenint ordinari en la política catalana. Expressa coses de fons que no sempre reconeixem. Posa en relleu que la política catalanista, especialment la de després de l’octubre de 2017, ha recuperat la vella tradició de recórrer a pastanagues poc madurades. És la única manera de compensar el dèficit de poder real. Sí, la política catalana afirma coses sense tenir poder real. Els partits viuen portes endins. En realitat han oblidat una qüestió essencial: les seves promeses són poca cosa si no van avalades pel suport d’un poder real. Sí, la política del país s’ha acostumat a fixar objectius sense avaluar la força que té per imposar-los.
Simplifico, però cal tenir en compte que a Catalunya l’expressió del poder polític te algunes característiques particulars. En realitat conviuen dues fonts de poder. D’una banda, l’aparell estatal sovint jugant a la contra dels interessos dels catalans. D’altra banda, la voluntat dels catalans, traduïda en organitzacions, manifestos, mobilitzacions o institucions públiques colaterals. És el cas del moviment independentista o la mobilització de la pagesia, com a exemple més recent). El poder emanat dels moviments socials sempre s’acaba expressant en la força de la mobilització però també en la capacitat de precisar objectius i perseverança unitària.
Els partits catalans, ara com ara, fan política massa descontentats d’una majoria social prou àmplia. Sense el seu suport és difícil obtenir victòries. Cal entendre, doncs, els sacs mal lligats com l’expressió més eloqüent de la feblesa estructural de la política nacional. Prometre coses, no aconseguir-les i aparentment oblidar-les és un hàbit que ve de lluny i per sobre de tot evidencia els límits reals de la política nacional. Per això, sense poder real, es decanta tan sovint per prometre més coses de les que pot fer i aparentar un poder que no té. Al final tot va a parar al mateix lloc: la política catalana anuncia aspiracions, però no materialitzacions. D’aquí gran part del desprestigi que pateix o del desinterès que provoca.
No és una novetat d’ara. Té a veure amb l’estat espanyol i com concentra el poder. Té a veure amb el paper secundari que la política catalana ha jugat en la política espanyola. Tot plegat brolla d’unes arrels molt profundes. Els tics d’una política de bones intencions, sense força per imposar, està present en la història dels segles XIX, XX i el que portem del XXI. La política catalana pot llegir-se també com un aparador d’anhels i de renúncies, de promeses i de claudicacions imposades. En aquest sentit, la proclamació de la República catalana del 1931 i la declaració d’independència del 2017 tenen alguna concomitància.
No ens estranyem, doncs. Anunciar coses que després s’han d’empassar és una derivada de la falta de poder real de la societat catalana. Amb un estat que li va en contra, els partits catalanistes haurien de posar l’accent la construcció d’una força política i social indiscutible, evident, fonamentada en la ciutadania. Seria bo, per tant, que els partits ho tinguessin en compte i canviessin la seqüència. El primer objectiu hauria de ser construir la força social capaç d’imposar i en paral·lel després prometre les coses que la societat reclama. En cas contrari, les promeses queden insatisfetes i es tradueixen en frustració, desconfiança i desesperança; els tres mals que arrossega la percepció política de molts catalans.
Recordem-ho, doncs. El català no ha obtingut el reconeixement d’Europa. I el que és pitjor, sembla que hagi desaparegut de l’agenda política. No oblidem que, diguin el que diguin, la llengua catalana no té l’estat al darrere. Tinguem present que gesticular és part de la comèdia i que l’interès real s’ha de mostrar en fets. Pensem que si badem la qüestió desapareixerà sense més ni més de les institucions europees.
És obvi que el català no té darrere la força d’un estat que hi cregui. És evident que sense el compromís i la mobilització de la societat catalana no ens sortirem. És clar que sense l’engatjament dels partits catalanistes les dificultats es multiplicaran. Trobo que tot i la bona feina d’Òmnium Cultural i organitzacions com Plataforma per la Llengua, el català no té el paper central que mereix en l’estratègia de país que els partits i la societat civil haurien d’haver consensuat per afrontar els immensos reptes del moment present i compensar els estralls provocats pel 155 i les polítiques estatals.
Temo que definir una estratègia a favor del català que vagi més enllà del reconeixement europeu és un objectiu central de país. Cobrar per avançat no ha funcionat. Alguns països europeus posen inadmissibles pals les roda. A l’estat hi ha massa gent que segueix considerant la normalitat del català com un perill contra els seus privilegis.
Tinguem clar, l’única manera de mantenir la possibilitat de guanyar a Europa és activar-nos a casa. Vista l’emergència, vista la resposta d’Europa, el govern de Catalunya i els partits catalanistes (no dic només independentistes) haurien de tenir pactada una estratègia nacional de normalització definitiva del català, en tant que llengua nacional d’un país amb drets i llibertats assimilables a l’estàndard europeu. Les circumstàncies que l’afebleixen són moltes: indiferència nacional, llengües globals, el castellà com a llengua única de l’estat, noves tecnologies i demografia i populismes lingüístics reaccionaris. Cal afrontar tot el que acabo d’esmentar. Cal una estratègia nacional que ho contempli integralment. Hi ha massa gent interessada en minoritzar-lo o en conflictivitzar-lo. Com hi ha massa demòcrata tebi i desinteressat.
Ens és imprescindible una política global a favor de la llengua nacional (que s’acosti el més possible al que seria una política d’estat). Pensada, a més, pel conjunt del domini lingüístic català i els dotze milions de persones que abraça. Cal un pacte d’estat català. Cal una estratègia d’ampli abast. Cal compromisos i mobilitzacions socials. Cal obligar l’estat espanyol a pagar per avançat en cada jornada. Com és que es negocien pressupostos i el català està absent. Cal donar veu als catalans convençuts i cal fer feina entre els indiferents. Cal actuar en l’àmbit de les xarxes socials entre els nouvinguts. És imprescindible una línia de defensa clara en contra dels populistes de dins i de fora.
Cal exigir més respecte pel català. Sense vergonya. Tenim dret a assolir els nostres drets lingüístics. No podem claudicar en la nostra facultat d’administrar democràticament l’ús social de la llengua i les llengües. Cal requerir cada dia el dret a mantenir unida la llengua única del conjunt del domini lingüístic. Cap català pot ser indiferent al que està succeint al País Valencià i a les Illes Balears. Cal alçar la veu sense escarafalls contra mesures absurdes (estatals) que impedeixen les comunicacions en català entre les comunitats del domini lingüístic. Cal lluitar sense desmai contra una interpretació simplista del bilingüisme; el bilingüisme no és repetir-ho tot dues vegades, no és imposar la més poderosa. No acceptem impunement que els jutges facin de sociolingüistes i imposin quotes i el que els sembli.
No badem, doncs. El reconeixement del català a Europa està aparcat, però no cal que nosaltres aparquem els nostres drets lingüístics i els múltiples aspectes que podem dinamitzar. Enfortim un relat reivindicatiu global i siguem coherents i perseverants. L’estat té més poder polític que Catalunya, és obvi, però no té per què ser més persistent que nosaltres.
És evident que cal combatre sense descans el marc mental de l’espanyolisme reaccionari. Però també és imprescindible reactivar als catalans cansats. A massa llocs escolto allò de «no puc més d’aquests temes». En el context actual dubto que el català es reactivi sol. En el món actual quasi res va sol. Mantenir el català en la primera divisió de les llengües exigeix acció dins de casa i empatia fora de casa. El català és un patrimoni universal. Les administracions públiques han de posar-hi més ganes, pacte, pla i recursos, en general i a l’escola. La Generalitat de Catalunya ha de liderar amb més convicció i Barcelona ha d’exercir de capital del país. Les autoritats europees han de saber que darrere del català hi ha un poble que l’estima com a patrimoni universal, i encara més com a vehicle de cohesió, concòrdia i democràcia. I tothom ha de saber que el català és un vehicle perfectament vàlid per encarar els processos d’innovació social que tenim pendents. I, per tant, tothom ha de saber, especialment els que la vilipendien, que a falta d’estat, hi ha una societat disposada a defensar-la.
Fem política de país i d’estat contra els qui volen fer del català una llengua de segona, subordinada i minimitzada, responem als que volen fer de les llengües un conflicte entre catalans. Combatem aquesta mena de neoliberalisme lingüístic que ha contaminat dretes i esquerres. Allunyem-nos de la mena de cosmopolitisme lingüístic vacu que inunda a molts progressistes. Prou d’indiferència. Actuem sense complexos.
En relació amb el català, doncs, més val no dir blat fins que el sac estigui ben lligat. Més val no prometre la lluna, si no tens els propulsors per arribar-hi. El català necessita el propulsor d’una política decidida, d’un programa estratègic clar, d’un compromís social inequívoc i d’una mobilització efectiva.
Fem-ho bé amb el català. Exigeix fer bona política, operar amb la millor política. Entenguem-ho: la política que fa Catalunya no està a l’altura. Cal reinventar les seves dimensions i significats. Precisa més claredat, més apertura de mires, més estabilitat, més unitat, millor memòria, més continuïtat i perseverança. Cal treure-la de la retòrica, de la ineptitud estratègica, de la incapacitat unitària, de les promeses inconsistents. Cal més rigor, veritat i vivificació del que compartim.