Sortim de visitar en Jordi Cuixart a la presó de Soto del Real. I un cop més em debato entre si cal fer pública la visita. Cal explicar, per lluitar contra l’oblit, el que ens hem explicat, com l’hem vist, les sensacions més íntimes? Primer pensament: No. Rebel·lem-nos contra la pornografia de la repressió. Al taxi, camí de Madrid, estovo la meva posició. Portem 3 saques de cartes que li heu enviat molts de vosaltres. Les paraules s’acumulen i són gairebé inabastables. Totes han arribat i ara les passegem de tornada a Catalunya. Finalment faig un vídeo curt i de contingut pobre. Em quedo amb la frase de la Gloria, germana de la Txell Bonet sortint de la presó: "Qui es pensi que mantenir en Jordi Cuixart a Soto del Real protegeix una determinada noció d’Espanya no té ni idea de qui és Jordi Cuixart i què és Espanya".

He pres una determinació: No duré més el llaç groc. El llaç, necessari per manifestar públicament una injustícia ha estat, i ho serà encara més aquest estiu en plena campanya turística, un símbol important per transmetre que no, no és normal que hi hagi gent a presó i a l’exili per les seves idees. Però com tota eina pot servir per fins diferents. I per moments tinc la sensació que el llaç groc ha ajudat a desviar el punt d’atenció. Ha desviat el centre de gravetat dels objectius. 

He decidit no dur més el llaç groc perquè ja puc expressar aquest malestar a través d’articles, d’aparicions televisives i tuits. I perquè el llaç ha també fet que ara mateix no estiguem discutint sobre quina república volem sinó de si "es pot protestar" i quines són les "maneres adequades, legals i neutrals" de fer-ho. La protesta molesta, emprenya, remou consciències, confronta, fa reflexionar, té conseqüències. Només faltaria! Jo ara no vull discutir sobre "com" es protesta. Que ho facin altres.

Tampoc vull discutir sobre la innocència de les persones. Aquesta setmana assistirem a l’emissió d’un documental sobre el 20-S on se’ns prometen imatges on es demostra que els Jordis no van cometre delicte de rebel·lió. És a dir, al regne de Borbònia la fiscalia no ha de demostrar la teva culpabilitat sinó que en segons quins casos has de demostrar la teva innocència. Si has pensat qüestionar l’estat –i això vol dir trencar aquest sistema que protegeix manades i reparteix mòduls d’ús privat a la corona– ets culpable fins que demostris el contrari.

Primer debatíem sobre quina república volíem (Gigaenquesta, Santi Vidal assajant una constitució, llibres blancs), després de com arribar-hi (autodeterminació, referèndum, estructures d’estat), després de com evitar la repressió en forma de violència directa. Després com evitar la presó, després de com treure’ls, de com acostar-los, de si valia la pena tot plegat. Sense aire. Decebuts. Desnortats. Segur? No ho crec.

Donem-hi la volta: Sí. Val la pena. Acostem-los. Traiem-los. No hi ha presó possible per als defensors de la democràcia. A la república hi arribarem com sigui (perquè el món canvia i nosaltres amb ell) i sempre votant. I el més important: Quin país volem? Siguem ambiciosos. Ho volem tot.

Tornada al paradigma televisiu. Aquests dies hem vist el documental on s’explicava el sempre oblidat Congrés de Cultura Catalana, dirigit per l’excel·lent sociòloga Marta Rovira. Conclusions: Ens calen més congressos de cultura catalana. En el sentit que cal repensar tot el país, les seves estructures i les seves costures. Això vol dir fer un exercici de nacionalisme complaent? En cap cas. Menys nacionalisme i més republicanisme. El nacionalisme català ens té ancorats en l'"allò". A les llistes de greuges, al "dispensi si us plau", a l’"ara sí que m’entendran". 
Sortint de la presó faig meves les paraules d’en Jordi Cuixart escrites a Soto del Real: 
 
"La cultura amara ciutats, barris i pobles. D’un país que no demana pels orígens sinó per on volem anar plegats. Convençuts que si els infants creixen junts a l’escola, romandran junts al carrer i units com a societat. Amb la plena convicció que el camí l’hem de fer junts i tindrà sentit si decidim el destí plegats. La maduresa i cohesió de la societat catalana en són la millor garantia".

Canviem-ho tot amb la ciutadania. Activem els mecanismes de participació. No siguem opacs. Recordem-los que el país ens pertany però sobretot recordem-nos tots que la nostra més preuada possessió és el futur. El futur serà sempre nostre. I és aquí.