Les successives fases del muntatge judicial contra l'independentisme català van proporcionant episodis sorprenents. Som en el cicle de les declaracions dels que van repartir les garrotades. La desvinculació entre el procediment formal seguit i l'evidència del que va succeir el setembre i l'octubre del 2017 és absoluta. No és només que l'esforç de fer passar la realitat per un laberint de miralls deformadors sigui permanent i sistemàtic. No és només que la versió dels testimonis al servei de l'acusació s'allunyi completament del que qualsevol material probatori indica. És que no hi ha cap connexió entre el que es declara i el que mostren que va passar les imatges disponibles -excloses en aquesta ronda. Tot resulta barroerament estrafet; pura desproporció.

Cap símptoma de seny o d'alguna remota voluntat d'aclarir els fets, exposar-los i avaluar-los «justament». Aquesta setmana alguns testimonis, exhaurides les possibilitats interpretatives de política i la sociologia, ens han conduït a la via de les alteracions de la percepció. Elucubracions més pròpies d'un divan de psiquiatre que d'una sala de tribunal. En quines mans tenim dipositades qüestions tan fonamentals com la seguretat, l'ordre o la garantia dels drets i llibertats? La precaució de no mostrar-ne rostres resulta insuficient quan pots escoltar l'enfilall de mentides i barbaritats. Docudrama de terror. No tant pels segrestos i les falses acusacions ja construïdes sinó, sobretot, per la concepció de fons que expressen. Dubto que cap demòcrata pugui seguir impassible el judici i no sentir pànic quan els retalls del veritable rostre de l'Estat del 78 li són revelats cada dia.

Tothom que va participar en la jornada el referèndum de l'1 d'octubre té gravada l'experiència d'aquell dia. La majoria no l'oblidarem mai. Sobretot les persones que van patir més directament la violència policial. Les bajanades que sentim aquests dies no alteraran la memòria directa de les implicades i implicats. Els fets i també les actituds de cada part eren clares i diàfanes, estan enregistrades i resulten incontestables. No hi ha cap dubte a l'hora d'assenyalar d'on procedien l'odi i la ràbia, i d'on la consternació i el propòsit de contenció. Qui optava per fer valer el mateix dret a votar sense anar contra ningú, i qui no tenia altre propòsit per a exercir la violència i -si era possible- provocar-la.

Argumentació i determinació no violenta per part de la multitud ciutadana enfront del salvatgisme uniformat i disciplinat dels cossos de l'Estat. Malgrat això, malgrat totes les evidències, les declaracions dels protagonistes materials de la brutal repressió d'aquell dia s'han ajustat a un guió farcit de coincidències terminològiques i calculades redundàncies en l'expressió. L'esforç de creativitat de la instrucció ha anat acompanyada de moltes jornades d'assaig per assegurar que la realitat quedés prou rebregada i tergiversada. La intenció és crear un estat d'opinió entre amplis sectors de la població espanyola que ha tingut un accés restringit i esbiaixat al tema. Per poder encolomar l'origen de la violència a l'altra part.

El comportament de la policia i la guàrdia civil contra la gent que volia votar va ser tan indefensable que els testimonis han optat per mentir, esforçant-s'hi fins a creure's les mateixes mentides i convertir-les en peces d'una ficció sense esquerdes. Han preferit la vergonya de mentir manifestament abans que la vergonya d'assumir la responsabilitat d'uns comportaments injustificables. Però som a l'era digital i les imatges de la repressió ja no podran ser esborrades mai del tot. Moltes de les atrocitats del primer franquisme van poder ser minuciosament eliminades. Ara, malgrat les complicitats judicials i mediàtiques, el rastre dels abusos no podrà ser completament esborrat.

La simple celebració del judici i la presó provisional dels principals encausats constitueixen un acte de prepotència. Són instruments externs a la política emprats intensivament per desequilibrar i, si fos possible, capgirar els resultats del funcionament democràtic. Són actes de dominació. Ho fan perquè poden; per demostrar-se i demostrar-nos que poden. Ens sotmeten, així, a l'estat d'excepció permanent, a la condició colonial. Les fórmules i concepcions esgrimides aquests mesos serviran durant anys per exemplificar la perversió de la relació entre la democràcia i la llei. Però també certifiquen la distància entre sectors de la ciutadania que entenem de manera radicalment diferent que és la democràcia i quins són els drets i llibertats fonamentals. Potser el contenidor és el mateix, però fa la sensació que habitem universos cada vegada més separats.

Des de la perspectiva de l'esquerra independentista és fonamental entendre la necessitat de fer el nostre propi «univers» més porós, flexible i accessible. Obrir-lo per, en comptes de tancar-lo. I, sobretot, fer que les polítiques desplegades des del republicanisme independentista siguin serioses, siguin comprensibles i procurin ser efectives. Tenim el repte permanent d'eixamplar el mateix camp i no pas d'estrènyer-lo.

L'unionisme més intel·ligent és conscient que la ferida oberta és irreparable. Sap que en aquest episodi l'Estat ha perdut qualsevol possibilitat d'influir en milions de consciències davant de les quals només es podrà imposar exercint el control i reprimint la dissidència. Patiño, poc després de la derrota catalana del 1714, es passejava pel país devastat i informava Felip V que «aquel grande orgullo está abatido, y respetan ya los preceptos de V.M. y la Justicia, no por afecto y amor, sí por la fuerza superior de las armas, de modo que la quietud y obediencia debe afirmarse en éstas».

El bloc del 155 pensa el mateix: la relació entre Catalunya i l'Estat ha de ser de sotmetiment. Per això malinterpretaven la nostra mirada de l'1 d'octubre. No era ràbia ni era odi, era incredulitat, era perplexitat i era consternació. L'única ràbia que podien veure als nostres ulls era el reflex de la seva.