Anys de processisme i més anys encara de pronosticar el xoc de trens (una de les metàfores més repetides pels periodistes els darrers anys) semblen haver arribat a la seva fi aquesta setmana. Ho han fet després de dues sessions tan llargues com agres al Parlament i de l'aprovació de dues lleis, la del referèndum i la de desconnexió, que ja han costat als seus impulsors una pluja de recursos al TC, querelles i notificacions per complir amb els compromisos avalats per la ciutadania a les eleccions de 2012 i de 2015. La imatge d'aquests dies a la cambra no ha estat edificant. Gens. És la sortida triada per l'independentisme, però també era l'única sortida possible. És la situació a la que ha abocat la negativa constant de l'Estat a seure a negociar el dret a decidir i la manca d'alternatives factibles dels qui, volent-lo exercir també, no compartien ni l'estratègia ni els terminis del bloc sobiranista.

No em puc atrevir a dir a favor de qui sumarà o restarà el que hem viscut aquests dies al Parlament. No tinc una bola de vidre i és possible que tot plegat només reforci els durs d'una i altra banda, resti forces a un independentisme que no va precisament sobrat de forces per desafiar un estat o castigui un unionisme que ara lamenti que no es puguin debatre coses que mai abans ha volgut debatre. Però l'alternativa a forçar el reglament i desoir els que fins dimecres interpretaven la legalitat vigent, que era l'espanyola, era resignar-se a no fer res. I la paràlisi implicava incomplir i també fracturar el bloc independentista. Fa cinc anys que el procés dura i no he conegut encara cap polític independentista que no el volgués pactat com l'escocès, acordant amb el govern espanyol la data i la pregunta sempre que es pogués triar també independència. En canvi, mai he trobat cap polític unionista que ho defensés perquè el problema és de base, de creure o no que Catalunya és una nació i que, com a tal, té dret a decidir què vol ser. I que, en conseqüència, la unitat d'Espanya no és ni inalterable ni un bé superior. A alguns els han caigut les caretes en les darreres hores. Sort n'hi ha que en l'era digital l'hemeroteca és àgil i corre com la pólvora per mesurar com de realment sinceres eren algunes paraules.

La via pactada i de la reforma d'Espanya també la defensaven alguns partits i mitjans. Només en l'espai de l'esquerra alternativa ha sobreviscut. En el de la dreta, la dissolució d'Unió ho diu tot. La incomoditat d'aquesta tercera via se'ns ha presentat a través de les enormes tensions viscudes a Catalunya Sí Que Es Pot i en la calculada ambigüitat en la que encara es refugia Ada Colau. En lloc d'implicar-se, i amb una fredor funcionarial, l'alcaldessa exigeix a un Govern que s'ho juga tot i davant de grans adversitats unes garanties que sap que mai se li podran donar.

Els espais de confort s'han esfumat i ara costa més xutar la pilota endavant, refugiar-se en l'ambigüitat o sostenir projectes que el procés ha alimentat i que ara reculen espantats fins i tot abans que el TC suspengui tots els preparatius i obligui a triar entre la legalitat catalana i l'espanyola. Ha arribat l'hora de mullar-se i de fer recompte real d'efectius davant l'estratègia de la por del govern espanyol. I els agents polítics i socials (els ciutadans poden fer el que els doni la gana) ja no poden actuar amb indiferència entre qui juga fort pel dret a decidir i qui, sense oferir cap sortida alternativa més enllà de les togues judicials i la Constitució transvestida de codi penal, menysprea la forma en què una majoria de catalans creiem que cal resoldre les coses.