Escapada de quatre dies a la capital espanyola i frase que em deixen anar a la tornada. "Em sap greu dir-ho però quina meravella Madrid". Visita a Andalusia per Setmana Santa i "quina passió hi posen a tota aquesta gent". Doncs sí, quin problema hi ha en reconèixer el que fa bé la resta? Les seves tradicions i cultures, l'ambient que hi ha als carrers, el néts i cuidats que estan els seus edificis, la seva gastronomia. És Espanya sí, i què. No cal que ens emmirallem sempre amb ciutats europees per intentar ser millors. Si els nostres veïns ho fan bé, s'hi va, es gaudeix i es diu. No serem menys catalans per això.

Aquí, ni parlo de política ni ho faré mai. I aquí, en aquest article, tampoc hi busqueu cap connotació política. Segueixo. I seguim amb el mateix de sempre. El problema amb el començament de la primera frase, allò d'"em sap greu dir-ho però..." són els complexos. Sembla que dir públicament que Madrid viu un millor moment que Barcelona ens fa més petits. Quan és precisament tot el contrari. Ens fa més oberts, aquí, al món.

Si alguna cosa té aquest país és que durant dècades ha rebut gent de totes les cultures, i ho ha fet sense complexos, amb naturalitat. Perquè molts cops la cosa va d'això. I ens passa el mateix amb la llengua. Qui no té un avi, un veí o un amic andalús? A qui molts cops li acabem parlant en castellà per inèrcia. O ens dirigim a un cambrer amb aquesta llengua, sense pensar-hi. No té sentit amagar-se'n, avui tampoc, i per fer-ho tampoc som menys catalans.

Més sobre els complexos. A hores d'ara no ens pot sorprendre que Ansu Fati, el jugador del Barça de Sant Feliu de Llobregat parli català, o que l'actriu Natalia Sánchez, parella de Marc Clotet, també ho faci. Viuen aquí i s'expressen amb la nostra llengua. I segurament, quan tanquen la porta de casa, utilitzin el castellà.  I què, si el que volem és que es parli? Assumir la nostra realitat lingüística potser farà que ens fixem més en com parlar-lo i fer-lo atractiu a més gent i no tant en com imposar-lo.

Llegia aquesta setmana un article del Roger Tugas on recollia algunes dades de l'últim informe del CEO. Divisió d'opinions sobre els risc d'extinció del català. Res nou. Els votants de formacions independentistes veuen amb preocupació l'evolució de la llengua, i la resta, majoritàriament optimistes. Un altre cop, la llengua i la política. Que des d'alguns racons d'Espanya no vulguin veure el millor de nosaltres no fa que nosaltres hàgim de fer el mateix.

Està bé que el govern busqui eines per preservar la llengua. Que si Netflix, que si l'etiquetatge. Que siguin més o menys efectives ja és una altra cosa. Parlant la gent s'entén, i com més en parlem millor. Però ser català és molt més que això. Com ens comuniquem només és una part de tot plegat. És més que la política i els polítics. És lluir el que tenim, des de l'educació als productes de casa nostra. Les tradicions i la cultura. Sense complexos. I una cosa porta l'altra.