"Tornar a la normalitat" és una idea que es repeteix una vegada rere l'altre aquests dies. La normalitat de la ciutat, de la feina, de l'escola, de la vida familiar, del comerç... Els efectes devastadors del virus, el confinament, les incerteses, sentim que ens situen fora de la norma, de tot allò habitual, de la nostra normalitat. Es parla de tornar a la nostra quotidianitat, a les nostres feines, si les tenim. Tornar a les nostres maneres de comprar, de viatjar, de relacionar-nos... si ho podem fer. Volem tornar-hi. Però ens ho hauríem de pensar bé. La normalitat està l'origen d'allò que ara estem patint. La normalitat és el problema.

La normalitat està en l'origen del virus SARS-CoV-2 que no estem podent controlar. Hi ha especialistes que fa anys que ens avisen que pot sorgir i tenir greus conseqüències per nosaltres. A casa nostra tenim la sort de tenir-ne alguns, com en Salvador Macip que ja fa deu anys va publicar Les grans epidèmies modernes. Tenim ecoepidemiòlegs com Jordi Serra, especialista en coronavirus que ens explica que la devastació forestal i el canvi climàtic que provoquem estan en l'origen d'aquestes malalties que en altres moments potser no haurien fet el salt dels animals als éssers humans o la seva expansió seria molt més limitada. Tenim epidemiòlegs o matemàtics com Oriol Mitjà i Àlex Arenas que amb antelació van explicar a les diferents administracions quina seria l'evolució de la malaltia en arribar a la nostra societat. Cap administració els va fer cas a temps.

La normalitat està en l'origen de com de poc preparada està la nostra societat per respondre a la malaltia. La major part de les mesures que s'estan prenent per fer front a la Covid-19 busquen un objectiu principal: que no col·lapsi el sistema sanitari. Aquest és el gran risc, és on ja hem arribat. Sense hospitals que puguin donar resposta a les afectacions que genera la malaltia les morts i el patiment no deixarà de créixer i créixer. Dissabte a Catalunya van morir 69 persones, diumenge 54, dilluns 94... Però cal pensar que sense el nou coronavirus el nostre sistema sanitari ja pateix cada any amb la grip habitual, i en altres moments de l'any. No són estranyes les denúncies públiques de les hores, dies, d'espera per passar d'urgències a una habitació. Tenim les llargues llistes d'espera...

Tenim responsables de la sanitat pública que ens han recomanat que ens passéssim a la privada. Aquesta és la nostra normalitat. Una normalitat salvada pel personal sanitari, com a l'educació o en tants altres àmbits. Hi ha debat sobre les mesures que s'haurien de prendre pel que fa al distanciament social. No sembla que n'hi hagi sobre la necessitat de fer test a tothom que pot tenir la malaltia per evitar la seva expansió, com van fer a Corea del sud, a Alemanya... No tenim test, no tenim material, no tenim prou llits a les unitats necessàries, no tenim prou personal... Cap sistema sanitari està preparat per una malaltia com aquesta, però hauríem de saber que uns estan millor preparats que d'altres.

La normalitat està en l'origen d'una societat que fa massa anys que s'enriqueix i s'empobreix a la vegada. Qui més té en, té més, i qui menys té, en té menys. La riquesa augmenta i també la pobresa. Les dades ens ho mostren de manera insistent. També ens mostren com les crisis les acostumen a pagar les classes populars. Aquesta és la normalitat a la qual volem tornar? Aquesta crisi ens arriba en un moment en què els efectes de l'anterior, la que començava el 2008, encara generen dolor i pobresa. La crisi anterior, que no ha acabat de marxar, va tenir una dimensió política molt important, Què passarà ara? En els governs actuals hi ha consciència d'aquesta crisi, perquè la van patir els seus partits o perquè han arribat a les institucions gràcies a ella. Potser això té a veure amb algunes de les mesures econòmiques d'acompanyament que s'estan prenent. Seran suficients per no tornar a la normalitat? Caldrà fer més i millor, si volem una altra societat.

Aquesta crisi ens hauria de servir per refer la nostra societat, la nostra vida. El virus, la malaltia, el confinament, no són una excepcionalitat. Les hauríem de veure com a conseqüències de les nostres maneres de viure. No hauríem de voler tornar a una normalitat que és l'origen dels problemes que patim. Necessitem poder recuperar quotidianitats plenament saludables, sostenibles, però hauríem de pensar en totes aquelles misèries, que segurament ja coneixíem, que sempre hi ha qui ha denunciat, i que aquesta crisi intensifica.

Hem donat prou importància a la vida, a les vides? Quins són els principis i els valors de la nostra societat? Quines són les prioritats que volem tenir? La normalitat és la resposta? Si no podem tornar a la normalitat, on tornar? Tornem a la societat que volem construir, quedem-nos amb allò que vulguem salvar i creem allò que necessitem. Quan abandonem la normalitat tindrem l'alegre sorpresa de veure que hi ha molta gent que ara i, des de fa temps, ja ho ha fet i construeix projectes que trobarem més justos. Potser no és el moment més fàcil per pensar-hi, però és moment de fer-ho.