Aquest dimarts en farà cinquanta anys. Dos atletes nord-americans van aprofitar el lliurament de medalles dels 200 metres dels Jocs Olímpics de Mèxic per fer la salutació del black power i posar de manifest davant el món la persecució que la població afroamericana patia als Estats Units. Mig segle després, havent arribat a la Lluna i en plena era d'internet, no cal tenir la mirada de Mafalda per concloure que, en general, hem avançat molt poc.

Els dos protagonistes d'aquella escena van ser tractats com a empestats, expulsats de la vila olímpica pel COI i estigmatitzats durant molt de temps al seu país. No va ser fins fa pocs anys que el seu honor -com el de l'australià Peter Norman, que els acompanyava i els va fer costat aquell dia al podi- va ser rehabilitat. Però avui és un jugador de la NFL, Colin Kaepernick, qui està vetat per exercir la seva professió per haver-se agenollat durant la interpretació de l'himne nord-americà.

Perquè encara avui, en ple segle XXI, en lloc d'aprofitar la capacitat de penetració de l'esport i les seves estrelles per intentar canviar les coses, s'aplica als atletes allò de no barrejar política i esport. És cert que n'hi ha algun de prou intocable, com Lebron James, que s'atreveix a alçar la veu per defensar allò que considera just. Però la majoria callen. Als Estats Units, aquí i arreu.

En les últimes setmanes, m'ha sorprès comprovar que dues icones -i ara ambaixadors- del Barça com Rivaldo i Ronaldinho han donat suport explícit a la campanya presidencial de Jair Bolsonaro, un exmilitar homòfob, racista i misogin. Personalment, em repugna. Igual que em sap greu quan Rafael Nadal, probablement l'esportista a qui més admiro, es posiciona contra l'independentisme. Però com que imagino que defensen allò que consideren millor per als seus països respectius, celebro que es puguin expressar lliurement i és obligat respectar-los l'opinió.

També em sobta que un home tan intel·ligent i format com Pau Gasol, que abandera diverses causes humanitàries i filantròpiques, no parli mai del que passa al seu país. L'hi he sentit argumentar que ell no es fica en política, però en canvi sí que s'ha posicionat a favor del control d'armes als Estats Units.

Sempre he defensat que tothom és lliure de fer el que li demani el cos: els que alcen la veu i els que callen. Però de la mateixa manera que aplaudeixo que les dones protestin per les desigualtats que hi ha entre l'esport femení i el masculí -probablement les mateixes que a la societat-, no puc evitar pensar el bé que faria que una icona de l'esport es declarés obertament homosexual, com en el seu dia Magic Johnson va fer entendre al món que qualsevol de nosaltres podia contraure la SIDA.

La conclusió a què arribo és que la por deu ser més forta que les conviccions. I, com a societat, no guanyem res fent creure als esportistes que estan millor callats i jugant que alçats. Perquè el món que denunciaven Tommie Smith i John Carlos no és tan diferent del que governen o pretenen governar indigents intel•lectuals com Trump, Bolsonaro o Casado.