Per culpa de la relació malaltissa entre ERC i Junts, el part de la investidura de Pedro Sánchez va infantar tres taules de negociació diferents per parlar exactament dels mateixos temes: una entre ERC i el PSOE, una altra entre Junts i el PSOE, i una altra entre els governs català i espanyol. Tres espais de negociació paral·lels, com si hi pogués haver tres lleis d’amnistia, tres traspassos de Rodalies, tres pactes fiscals o tres referèndums diferents. L’acord agònic sobre l’amnistia demostra que no és impossible treballar d’aquesta manera, però que no sigui impossible no vol dir que no sigui ineficient, i fins i tot ridícul.
 
L’episodi torna a posar sobre la taula la qüestió de la unitat de l’independentisme, probablement el concepte més grapejat i buidat de sentit de la política catalana recent. Tenint en compte l’oportunitat política que significa la dependència absoluta del PSOE dels vots d’ERC i Junts, potser val la pena tornar a fer un esforç de clarificació conceptual sobre el significat de la unitat.

Agafem un exemple de molta actualitat, l’impost de successions. Al Parlament hi ha debat sobre aquest impost. Junts el vol suprimir i ERC i CUP el volen mantenir. Això és perquè tenen models de societat diferents. Però hi ha una cosa prèvia, sense la qual la confrontació de models seria ociosa: tenir la competència per suprimir-lo, mantenir-lo com està, o modificar-lo. Poder-ho fer. Quan els models de societat són diferents, la unitat només és exigible i sana si és per conquerir les eines. Obtenir el martell requereix unitat, però no cal amagar que uns el faran servir per picar el cap dels pobres, i els altres per picar el cap dels rics. És així a tots els països, Catalunya no és una excepció.
 
Un altre exemple. El concert econòmic no és de dretes ni d’esquerres, és una eina. Qualsevol partit catalanista hauria d’estar a favor de tenir-la. Voldria dir control total sobre els ingressos i solidaritat pactada, no obligada, amb la resta de l’estat. Té tot el sentit del món bastir una estratègia de front ampli, unitària de debò, per aconseguir l'eina. Però no cal fer veure que és el mateix un sistema de concert gestionat per Junts que per ERC o la CUP, perquè no ho seria. I a la ciutadania no se li pot furtar la confrontació de models. Dit d’una altra manera, existeix un “nosaltres” independentista a l’hora d’aconseguir les eines, però és fals que hi hagi un “nosaltres” independentista a l’hora de gestionar-les: ERC i Comuns ho farien en una direcció, i probablement Junts i el PSC en una altra. Amagar això és utilitzar el concepte d’unitat en interès propi.
 
Si llegim els documents dels acords d’investidura d’ERC i Junts amb el PSOE, veurem que tots els temes tenen a veure amb la consecució d’eines per a Catalunya. Si es complissin els acords, el salt en l’autogovern seria molt important. Però en comptes d’una única taula amb el PSOE, n’hi ha tres, amb els dos partits grans de l’independentisme rivalitzant per veure qui es posa la medalla de cada negociació i de cada acord. No sé si són conscients de fins a quin punt aquesta situació destrempa el seu electorat i li obre el camí de la Generalitat al PSC. Mentre les tres taules no convergeixin en una de sola, Salvador Illa pot estar ben tranquil. Guanyarà per incompareixença dels rivals.