Com més gent rellevant està rebent la repressió indiscriminada de l’estat espanyol i gràcies a l’acció internacional dels polítics a l’exili, s’ha obert una bretxa en el front internacional que l’1 d’octubre i setmanes posteriors semblava tancat amb pany i forrellat. Recordem encara com alguns alts dignataris europeus van pressionar, públicament i privada, als governants catalans que aturessin la proclamació perquè farien mediació i després ens vam quedar amb un pam de nas.

Sense cantar victòria, sembla clar que Escòcia, Bèlgica i Suïssa posaran en evidència la injustícia espanyola. Queda pendent Alemanya, però no pinta malament. L'opinió publicada internacional de relleu ha tombat obertament en contra de Rajoy i el govern espanyol. I de rebot si els processos judicials externs van bé, la justícia espanyola pot veure avortades les seves pretensions condemnatòries.

Per això mateix, ara que el front extern s’obre, caldria afinar en el front intern. I aquí anem una mica perduts, tot i que també es noten senyals de recomposició de línies i trinxeres amb nous repartiments de papers.

No són ni un ni dos analistes, sinó una bona colla, que estan d’acord que davant d’un dilema estratègic com el de l’enfrontament galopant en tots els àmbits o el del replegament tàctic per assentar trinxeres, no hi ha cap solució ideal. Ara bé, la majoria creu que té més probabilitats de fracàs la primera que la segona. A aquestes altures, menysvalorar la força coercitiva de l’Estat és una insensatesa que només pot portar a una derrota més dolorosa i que el camí de la recuperació es faci més costerut. Aquest dilema, amb més o menys matisos, travessa tots els actors del republicanisme, encara que les cúpules respectives de partits i entitats ho amaguin. Alguns amb un relat dubitatiu i de baixa intensitat que desorienta els seus seguidors; i els altres brandant crides resistencials i màgiques al legitimisme com a font de totes les solucions que activen als seguidors més abrandats.
És obvi que en moments tan emotius, on les persones ploren literalment, en solitari o en família, davant la ignomínia i la injustícia, és molt fàcil apuntar-se a l’estratègia de la ràbia i la lluita sense quarter, que sempre ha estat la dels desesperats suïcides. Estratègia que es gira sectàriament molts cops contra els qui, malgrat compartir l’objectiu, no la comparteixen.

Aquesta política de sobre escalfament pot servir per guanyar vots a dins del bloc republicà, però no servirà per agafar-ne cap de nou; i en canvi debilitarà les forces i entitats que s’han proposat treballar a la frontera per eixamplar els suports.

Perquè, em pregunto, si és tan fantàstica l’estratègia internacional jurídica basada en la defensa de les llibertats civils -que ho és-, aquesta mateixa estratègia a l’interior, destinada a acumular forces democràtiques encara que no estiguin per la independència, és titllada des de les tribunes digitals dels mandarins del procés, com a pas enrere o, fins i tot, traïció?

Mentre els tribuneros van llançant anatemes contra els aliats vistos com a covards, la realitat es va imposant. Òmnium, un altre sospitós de deslleialtat per ells, està liderant l’Espai convivència i democràcia que acull les principals entitats socials, culturals i econòmiques del país en una direcció que s’aproximarà al que va ser en el seu moment l’Assemblea de Catalunya. Una plataforma estrictament democràtica que reivindiqui: 1. L’amnistia i finalització de qualsevol procés judicial de causa política; 2. la defensa dels drets civils i les llibertats bàsiques: expressió, manifestació, privacitat, associació; 3. El dret democràtic a l’autodeterminació amb aval internacional; 4. La fraternitat amb totes les lluites democràtiques d’altres pobles ibèrics i del món.

Al mateix temps, l’èxit de les darreres campanyes de suport financer a la causa dels perseguits hauria de rellançar la plataforma de familiars i amics de represaliats per bastir accions solidàries. que podrien implicar segments fins ara prudents com jerarquies de l’església o intel·lectuals de l’òrbita progressista.

Les qüestions que ens queden per resoldre són dues: Què es pot fer des del Govern i com? Què es pot fer des de la societat civil per fer trontollar de veritat l’Estat, lluny de les manifestacions habituals, de les que se’n foten, i de les agitacions reactives puntuals que seran minoritàries, fàcils d’infiltrar i fàcilment utilitzables com a bumerangs?

Qui ha de respondre a les dues qüestions són els partits amb més responsabilitat: Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. La CUP d’Arran s’ha retirat de compartir estratègia. Tenen la seva i no volen negociar-la; i per tant només comptaran en accions reactives i d’estratègia inflexible de picar de cap contra el mur.

El govern autonòmic per més limitat que estigui, pot aturar o frenar el deteriorament del dia a dia dels serveis als ciutadans. I alhora no deixa de ser una plataforma propagandistica per donar suport des de la legalitat vigent al procés d’internacionalització. I de ben segur que els conflictes jurídics amb l’Estat es poden activar si es presideix la Generalitat, mai si no es presideix.

I el gran buit és el de quines accions no violentes se'ns estan proposant que puguem fer els ciutadans amb diversos graus de legalitat i risc per fer trontollar l’Estat. La via internacional i jurídica ha de complementar-se amb accions de contingut econòmic.

Els estats només reaccionaran si al costat de la trompada jurídica a Espanya hi veuen un creixent risc de desestabilització de l’espai euro com ja han assenyalat Moscovici i d’altres observadors.

Cal esperar que l’arribada al davant de l’Assemblea Nacional d’una economista de prestigi com l’Elisenda Paluzie serveixi perquè aquesta entitat trobi el seu lloc entre les performances que tocaven fer en la fase anterior i els rebomboris actuals dels CDR. I que no pretengui substituir el rol que correspon al Parlament, que és decidir el tipus de Govern i d’aliances. No ho espatllem.