Tenim poca memòria o ens falta valentia per prendre mesures més dràstiques. Que de Barcelona ens torni a preocupar el cost de l'habitatge ens demostra fins a quin punt no hem après la lliçó de la crisi i les seves turbulències, de com l'especulació ens va fer naufragar. El monogràfic sobre l'escalada dels preus del lloguer a la capital i les seves conseqüències que hem publicat a NacióDigital ens posa davant del mirall. Hem tornat a ensopegar amb la mateixa pedra quan encara no ens havíem alçat del tot. El preu del lloguer a Barcelona s'ha duplicat des del 2000 i els barcelonins ja paguen de mitjana 765 euros mensuals per tenir un immoble, més del que significarà l'increment del salari mínim pactat per PP i PSOE (707,60 euros). Potser Mariano Rajoy hauria de moderar els discursos triomfalistes sobre el creixement de l'economia, no fos cas que la realitat -tossuda com és- l'agafi desprevingut, com li va passar a Rodríguez Zapatero amb l'impacte d'una crisi que es resistia a admetre.

La patacada de la crisi va portar retallades, i també va acabar amb la paciència de molts ciutadans. Els més queixosos, però també els més organitzats, van convertir debats que eren perifèrics a la política en qüestions capitals, fins al punt que avui és alcaldessa de Barcelona qui abans aturava desnonaments i protestava a la seu d'entitats pels abusos de la banca, evidenciats una altra vegada amb la sentència europea sobre les clàusules sòl. La complexitat del problema que tenim entre mans es constata amb el fet que, tampoc amb Ada Colau, l'especulació no s'ha esvaït. Les receptes de l'alcaldessa per facilitar l'accés a l'habitatge només han tingut efectes pal·liatius. No és estrany, doncs, que reiteri la reclamació de regular amb urgència el preu del lloguer, cosa que només poden fer la Generalitat o l'Estat. És temps de col·laboració, en tot. El que dèiem, fer memòria i actuar amb valentia. 

Que els preus del lloguer s'enfilin fins a les cotes més altes de l'anterior bombolla immobiliària provoca que proliferin impagaments -com havia passat abans amb les hipoteques- i s'expulsi veïns de barris que canvien de fisonomia, però sobretot ens demostra que el model requereix una revisió. Entregats encara a un patró de creixement que té com a fonaments la mà d'obra barata i l'explotació del nostre patrimoni, les dades ens diuen que creem ocupació i liderem rànquings, com el del turisme, però això no ens assegura progrés ni tampoc revertir desigualtats. Potser ha arribat l'hora que n'aprenguem.