El contingut de les declaracions de Quim Forn i els "Jordis" davant el jutge Pablo Llarena al Suprem i la sortida d'escena que han fet Carme Forcadell, Artur Mas i Carles Mundó aquesta setmana han fet que qualli una certa sensació de deserció dels principals dirigents del procés que va arribar al seu clímax l'1 d'octubre i va col·lapsar el 27 d'octubre, amb el no desplegament de la República proclamada i l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. Les eleccions del 21 de desembre van servir perquè l'independentisme donés una segona oportunitat als seus dirigents i censurés la via repressiva empresa pel govern central però, més enllà de la satisfacció col·lectiva de la nit electoral, els darrers fets no conviden a l'optimisme i alimenten una certa angoixa.

Ara calen respostes, omplir de contingut la legislatura. Difícilment l'independentisme recuperarà la iniciativa, i per tant mantindrà o ampliarà el seu suport popular, si no és capaç de posar-se d'acord en què cal fer en els propers anys. Ho van intentar abans de les eleccions, però el marc d'excepció de la convocatòria i les urgències dels partits van aconsellar deixar-ho córrer. Això va fer encara més meritori el resultat. Més de dos milions de persones van votar un moviment liderat per un president que havia fugit a Brussel·les després d'amagar amb convocar unes autonòmiques sense més, o bé un partit encapçalat per un dirigent empresonat i amb un discurs erràtic sobre com calia restituir les institucions.

Tres setmanes després, uns i altres segueixen enredats en qüestions formals i de repartiment de cadires, que lògicament cal resoldre però que han fet que el debat sobre què fer, que es podria fer en paral·lel, ha quedat arraconat. S'ha d'afrontar i resoldre-ho amb un comú denominador que preservi la unitat dels sis actors, necessaris tots ells: Junts per Catalunya, ERC, la CUP, els CDR, Òmnium i l'ANC.

Hi ha consens en què el resultat no permet, a hores d'ara, i malgrat l'esforç titànic de l'1-O -del qual en queda la dignitat i la desconnexió emocional que aquesta setmana ens ha evocat el reportatge emès per TV3- desplegar la República, però també s'accepta que és un mandat per seguir avançant. Fer-ho no és fàcil en l'actual context repressiu. La clau repressiva, que condiciona els moviments d'alguns líders polítics que han preferit sortir de la primera línia, és una de les principals variables de la legislatura. La manca de full de ruta alimenta les sortides personals, sempre lícites, i les estratègies contradictòries, fins i tot dins dels mateixos partits. I si els gestos, ja siguin publicant una pàgina web del govern legítim de la República o investint un president des de la distància violentant el reglament de Parlament, no s'emmarquen en una estratègia compartida i coherent que aboni els fets acaben restant més que no pas sumant.

I en l'acord sobre què fer cal tenir molt en compte la variable de l'actuació de l'Estat, que per ara no té cap altra resposta que la repressió. El sobiranisme haurà d'articular una estratègia, i aquí els Comitès de Defensa de la República poden ser una eina clau, que passi per la mobilització permanent. Rajoy no pot arribar a la conclusió que la seva estratègia és rentable i que li ha servit per frenar la República primer i per espantar i fragmentar el bloc del sí després. Les interlocutòries de Llarena, que justifiquen els empresonaments i altres mesures d'excepció per, entre altres assumptes, el suport popular als presos, donen pistes de què és el que volen atacar els poders de l'Estat, de què és el que els fa por.

Tant si el full de ruta passa per restituir les institucions, internacionalitzar la causa independentista i ampliar la base a partir del debat nacional del procés constituent com si passa per tibar de nou la situació amb el retorn de Carles Puigdemont a Catalunya un cop investit, aquest ha d'estar apuntalat pel carrer. I els ciutadans no poden ser, de nou, tractats com una massa governada només per les emocions i incapaç d'entendre la complexitat i la dificultat d'un objectiu polític que té costos de transició. Al carrer va començar el procés en aquella inesperada manifestació de la Diada de 2012 i al carrer ha de seguir.