Em pregunto si el primer a pegar-me serà el veí del quart, que és un aragonès d’ànima seca com els Monegros, tot i que l’home ja és gran i no sé si està per plantar cara. Potser Celestino es referia a l’Hospitalet, ell que en coneix el terreny. Vindran cap a Barcelona com un sol home, seguint el perfil de la fractura social, que es dibuixarà a terra com la falla de Sant Andrès.

Potser no és l’Hospi, sinó tot el Baix el que es posarà en marxa per caçar independentistes (i com ens reconeixeran? Per les obres?). Només els homes?  O també la senyora Maria, que ja té una mica de reuma? Pensar el que costa treure aquesta gent de casa per votar el presidentmontilla, que és la millor garantia que té Espanya de romandre unida (com les famílies que veien la tele), quan ens diu, solemne, que independència és decadència! (Així la prosperitat seria això d’ara?)

La primera vegada que es va fer servir la fórmula “fractura social” va ser en aquell manifest que va moure Jiménez Losantos amb uns quants profes de secundària, que se’n deia dels 2.100 intel·lectuals. Va ser l’any 1981 i era contra la tímida Llei de normalització lingüística. Si n’ha passat, d’aigua, sota els ponts.

La primera vegada que es va fer servir l’expressió lligada a les consultes sobiranistes, ho va fer el cacic de la Feria de Abril, en García Prieto, que reclamava això tan suat d’ocupar-nos només del que ens uneix. Amb aquests dos precedents n’hi ha prou per deixar la fractura en pau. Mantenir una relació per la por és francament miserable. Això val per a persones i per a nacions.

Potser és que no hi ha arguments a favor de la dependència. A menys raons, més fantasmes. O potser és que són així. Diuen que Celestino va tenir, l’altre dia, un incident amb un grup de gallecs que el xiulaven: ningú no ho ha desmentit. Per no dir la senyora Chacón i els hispanistes.

El problema és que tot plegat posa en dubte que siguin demòcrates. I si no ho són prou i a sobre no ens estimen, què hi fem, aquí dins?