Fa de mal escriure sobre el referèndum de l’1 d’octubre amb tant de temps per davant i tantes incògnites per resoldre. Qui gosi anunciar-nos com acabarà tot plegat –ja siguin polítics o tertulians- o bé menteix o bé intenta condicionar la marxa de les coses. Cenyint-nos als fets, però, sí que podem anticipar una conclusió: aquesta votació no serà una còpia del 9-N i, per tant, les seves conseqüències tampoc. Hi ha diferències importants de fons.

El context polític no és el de 2014. És cert que a Madrid continua governant el PP de Mariano Rajoy però ja no disposa d’aquella majoria absolutíssima per desplegar sense manies el seu programa recentralitzador. La fallida moció de censura de Pablo Iglesias ha servit per evidenciar que a Espanya hi ha un bloc alternatiu, molt difícil d’articular però que, si s’ho proposa, pot tenir capacitat per fer-se sentir. Una majoria alternativa per a fer què? Com a mínim, per posar fil a l’agulla a una reforma constitucional que reconegui la plurinacionalitat de l’Estat. Això no frena el referèndum però afegeix incertesa al resultat de l’1-O.

Ara hi haurà més mà dura. A Madrid va coure la massiva resposta ciutadana del 9-N. Els va agafar amb el peu canviat i la dreta espanyola –que necessita desviar l’atenció dels casos de presumpta corrupció- vol demostrar que va aprendre la lliçó: no pas donant cobertura democràtica a les urnes sinó reprimint tot aquell que hi participi. L’avís de la fiscalia assegurant que actuarà “sense complexos” contra els voluntaris evidencia que no estem davant d’un nou 9-N. L’estratègia ha canviat. L’estructura de l’Estat acaba d’anunciar un pas més que, si es concreta, pot tenir conseqüències imprevisibles.

L’economia va millorant. Un dels indicadors de l’èxit o el fracàs del referèndum serà la participació. El debat públic està engrescat amb què hi diuen les cúpules dels partits, menystenint sovint que la ciutadania actua amb llibertat i, arribat el dia, cadascú farà el que bonament li plagui, prescindint de les consignes. Serà interessant saber com influirà l’evolució de la butxaca en les ganes dels catalans per anar a votar. Que l’economia remunta sembla un fet –el Govern de la Generalitat ha elevat fins al 2,9% la previsió del creixement per aquest any- si bé organitzacions com Càritas continuen alertant de la cronificació de la pobresa. Tot i aquesta última realitat, el clima de retallades socials i d’atur desbocat no és, ni de bon tros, el mateix que tres anys enrere.

En definitiva, el moment polític, social i econòmic no és el del 2014. El referèndum, acabi com acabi, escriurà una nova etapa en la política catalana i espanyola. Portarà a la independència o a unes noves eleccions autonòmiques? Crearà un estat català o obligarà Espanya a buscar una sortida política? Això ja són figues d’un altre paner. El que és segur però és que, l’endemà, ningú podrà fer com si hagués estat un mer revival del procés participatiu del 9-N.