Quan tens moltes paelles pel mànec, quan fa temps que robes sense conseqüències, quan estàs acostumat a solucionar els problemes amb una trucada a determinada premsa, a determinats jutges, a determinats empresaris, et pot semblar que estàs per sobre de totes les normes humanes (i moltes de les divines).

Només així s'explica el comportament d'alguns poderosos (diguem-ne clan Pujol, diguem-ne màfia pepera), que se sorprenen quan finalment es manifesta una autoritat superior, o com a mínim una autoritat sobre la qual no tenen influència, i els porta la contrària. L'actitud de Marta Ferrussola quan va haver d'explicar-se públicament no era la d'algú innocent: era la d'algú que no es pot creure que li demanin explicacions per res del que hagi pogut fer. Estava realment ofesa, "després de tot el que hem fet pel país". No creia que degués res a ningú, al contrari: se li devia servitud.

Una mica el mateix és el que els passa als que actuen dins l'Estat espanyol com si fos la seva finca particular. La justícia belga, l'escocesa i l'alemanya no es compren amb inversions milionàries en avions, amb trucades als amics, amb amenaces buides. Resulta que una altra manera de funcionar és possible, i la tenim al costat de casa.

Els que s'han deixat convèncer per la campanya de mentides del govern espanyol, els que han comprat que la fi (acabar amb els líders independentistes, com si això anés de líders) justifica els mitjans (inventar-se violència on no n'hi ha, empresonar persones innocents), estan desconcertats. Resulta que allò que senten profundament com a legítim no és universal. Resulta que el que els han venut com un ultratge a l'ordre immutable de les coses, no és considerat així arreu del món mundial. Resulta que països amb democràcies molt més sòlides que la nostra els porten la contrària. I ara, com sortiran del relat absurd en què s'han embolicat?

L'Estat espanyol ha estat condemnat pel Tribunal Europeu dels Drets Humans diverses vegades, però els era igual. Sempre ha estat anys després dels fets, quan ja no hi feia res. De fet, van tan sobrats que hi ha qui no ha trigat a afirmar que, tot i la sentència que diu que cremar fotos del rei s'ajusta a la llibertat d'expressió, a Espanya es continuarà perseguint com a delicte. El típic pa chulo chulo, mi pirulo.

Ara, però, tenim presos polítics a Alcalá-Meco, Estremera, Soto del Real, mentre que a altres països s'ha considerat que no calien mesures cautelars per exactament els mateixos delictes. De fet, a Alemanya acaben de dir que no pot haver-hi delicte de rebel·lió perquè no hi ha hagut violència. Sí, això que fa mesos que repetim fins a la sacietat i que PP, Ciudadanos i PSOE (i filials) busquen la manera d'inventar. Si Llarena tingués dos dits de front, s'amagaria en un forat i no tornaria a sortir mai més. Malauradament, la supèrbia no el deixarà ser coherent i alliberar els ostatges.

No siguem ingenus; continuaran sent injustos. Però com a mínim tenim la satisfacció de saber que, si expliquem al món sencer què està passant, si els obliguem amb accions com les dels exiliats que prenguin partit, evidenciarem la injustícia. I això no és una victòria petita, no. Estem demostrant que no s'hi val tot.