Posem una mica d'aigua al vi. Escolto per part dels tertulians oficials tantes lloances al pacte de legislatura i a la política catalana del president Sánchez que em temo que, per enèsima vegada, caurem en la ingenuïtat política que sol caracteritzar la societat catalana. Soc favorable al pacte i a la negociació, però no a la política crèdula. És cert que Espanya ja té govern, el qual en principi és progressista. Molt millor per Catalunya que tenir davant un govern d'extrema dreta o una aliança de les dretes i les esquerres espanyolistes en contra. No cal dir que considero un fet positiu que Pedro Sánchez s'hagi vist forçat a una insòlita aliança amb l'independentisme. Però més enllà d'això, aventurar-se a predir com fan alguns que la política del PSOE implica un canvi decisiu de les coordenades polítiques que han regit l'Espanya dels darrers quaranta anys és un brindis al sol. Està per demostrar. De moment, sabem que els set vots que el PSOE necessitava han desfet nusos importants. L'amnistia, idea impossible fins fa quatre dies, s'ha pogut plantejar. El català a Europa, inimaginable, s'ha pogut suscitar. I algunes coses més. Però tot està per fer.
No veig per enlloc que el que s'ha fet fins ara suposi el canvi transcendent que prediquen alguns socialistes catalans. El govern Sánchez, diuen, és la resposta al caos generat a Catalunya per la sentència contra l'Estatut i, insisteixen, pel mateix procés independentista. No és així. De moment Sánchez ha trobat una solució d'emergència per evitar cedir el poder a la dreta espanyola. I de retruc és una finestra d'oportunitat per l'independentisme per minimitzar alguns aspectes de la repressió. Poca cosa més. No és admissible el relat que pretén exculpar al socialisme espanyol allò que ha passat a Catalunya entre 2010 i ara. La sentència que va destruir l'Estatut del 2006 també va ser cosa seva; com va ser-ho la brutal aplicació del 155 i com va participar plenament en la judicialització impulsada pel PP.
El caos, insisteixen, que es va instal·lar -millor dir que es va voler instal·lar a Catalunya- no va ser cosa de l'independentisme, va ser cosa dels partits estatals. L'independentisme va ser la resposta democràtica de gran part del poble català a l'autoritarisme a la negativa de l'estat a acceptar la solució democràtica i la consulta al poble català. El caos, en tot cas, el va generar l'autoritarisme dels dos principals partits estatals: el PP i el PSOE. Per tant, recomano que el catalanisme independentista malfiï. No hi ha cap prova fefaent que l'Espanya d'aquesta legislatura hagi de ser, per definició, per la voluntat de Pedro Sánchez, la de la construcció d'un estat inclusiu de la pluralitat nacional. Encara està per demostrar que el PSOE pugui canviar l'estat i fins i tot, que vulgui.
Francament, no veig cap canvi decisiu de coordenades en l'Espanya de Pedro Sánchez i encara menys, una estratègia política destinada a fer d'Espanya un estat plural i inclusiu de la pluralitat nacional. Fins ara no he escoltat o llegit enlloc que els dirigents del PSOE-PSC hagin fet una declaració de principis inequívocament democràtica a favor del dret dels catalans a decidir en referèndum en quin estat volen viure.
A hores d'ara, se m'escapen les intencions reals de Pedro Sánchez, però sí que sé que la majoria de les institucions de l'estat són contràries a l'Espanya plural i a l'aplicació del principi democràtic. Sé que s'oposen amb dents i ungles a respectar els anhels i els interessos de la gran majoria dels catalans. Com sé que els anhels i interessos polítics, econòmics, socials i culturals han sigut calculats des de sempre. Com és indiscutible que les institucions de l'estat estan impedint, any rere any, que Catalunya pugui posar les seves energies en la recerca de solucions efectives als problemes cada cop més complexos que pateix el món.
Per favor, doncs, no repetim el que la societat catalana ha fet tantes altres vegades al llarg de la història: no confiem més del compte en els dirigents de l'Estat. De moment Espanya té un govern. Ja és molt, però és una petita part de la solució. És un govern teòricament d'esquerres que afirma voler convertir Espanya en el paradís de les reformes socials progressistes, que assegura que resoldrà per sempre la qüestió territorial i que – ai las!- reconciliarà als catalans entre nosaltres i amb Espanya.
No està malament com a programa d'intencions, si no fos perquè tot penja de set vots i no d'un plantejament polític racional i clar. El problema és que darrere la proclama hi ha un govern compost per una amalgama variada d'interessos i intencions i no un plantejament sòlid de fons sobre la democràcia i els drets dels catalans. El problema és que l'aparell estatal està penetrat per una dreta cada dia més indistingible de l'extrema dreta populista i trumpista. Se'm fa difícil saber què vol el PSOE en termes territorials. És obvi que no defensa el que defensava sis mesos enrere. És sensat desconfiar del que pugui dir d'aquí a sis mesos. Se'm fa impossible identificar què pretén Sumar respecte de Catalunya.
Em miro el Consell de Ministres i veig una barreja de personalitats que multiplica la meva refiança. Per dir-ho francament me'n refio poc de la qualitat professional o política de molts d'ells. No sé distingir la sensibilitat catalanista per enlloc. Què pot sortir-ne? Ho veurem aviat. Tenim un president pragmàtic i coratjós, disposat a pactar amb l'independentisme contra les dretes. Però per l'altra banda, tenim unes institucions d'estat en guerra contra els drets de Catalunya i radicalment oposades a la solució democràtica per definir en quina forma d'estat volem viure.
Sabem que el PSOE de Pedro Sánchez és un polític més orientat pel pragmatisme que pels principis. Però ara per ara nega l'única solució democràtica del plet amb Catalunya: la celebració d'un referèndum. És evident que predica una cantarella més aviat desafinada sobre la reconciliació entre els catalans. I pel que diuen alguns socialistes catalans les decisions de Sánchez encaminen Espanya cap a un estat, ara sí, federal i una Catalunya, ara sí, dotada d'un nou estatut. Sona a molt antic tot plegat. Alguns van una mica més enllà i diuen que fins i tot arribaran a proposar una consulta, això sí, asseguren amb un somriure cínic, que l'acceptaran quan l'estat espanyol tingui la certesa del no a la independència. Suposo, doncs, que les eleccions vinents autonòmiques, el PSOE parlarà del federalisme insubstancial de sempre i del mateix estatut del 2006, que el PSOE ja va contribuir a destrossar l'any 2010. L'etern retorn o
la sínia que no s'atura, però mai treu aigua del pou.
El que cal reconciliar no està a Catalunya, està a Madrid. Cal reconciliar la major part de les institucions de l'estat amb la democràcia. Democràcia és resoldre els problemes polítics donant la veu a la ciutadania. Cal reconciliar amb la democràcia la Corona, les altes institucions judicials com el Tribunal Constitucional i el Consell del Poder Judicial, com el Tribunal de Comptes, les clavegueres policials, l'administració central de l'estat. I cal conciliar amb la democràcia molts dirigents dels mitjans de comunicació, empresarials o de partit ubicats a Madrid.
El que hem vist aquests dies als carrers de Madrid és poc democràtic. El problema no és manifestar-se, és el conjunt de les idees i actituds autoritàries, populistes i feixistes que expressen les manifestacions. El problema no és ni tan sols el rebuig a l'amnistia, és la simbologia falangista, franquista, espanyolista, és l'autoritarisme que destil·len, són els rosaris, els insults, el militarisme tronat, les prèdiques colpistes, els jutges que fan política de partit darrere les togues, són els comunicadors fent de portaveus de l'amo, són els empresaris empeltats d'espanyolisme que prefereixen el conflicte territorial abans que guanyar diners.
No fiem, doncs, la sort de Catalunya a la idea que Espanya, a través de Pedro Sánchez, està experimentant un canvi decisiu històric i definitiu. De moment, el govern de l'estat està fent passos interessants, però no és menys veritat que gran part de les institucions de l'estat pugnen contra Catalunya, de la mateixa manera que la societat espanyola hi està ofesa. I no només això, s'oposa a solucions democràtiques i és bel·licosament contrari a una idea plural d'Espanya. Ara per ara, molts dirigents socials i polítics de l'estat amaguen el que realment els preocupa. Els seus privilegis al capdavant de l'Estat no poden mantenir-se sense una Catalunya políticament, econòmicament, fiscalment i culturalment subordinada i, per tant, assimilada.
No acceptem, doncs, relats ingenus. Caldrà espavilar. El vell catalanisme autonomista està absorbit pel relat polític que emana de Madrid. El catalanisme independentista està sense una estratègia clara, sotmès a la pugna caïnita, estèril i malaltissa entre alguns dirigents. Malauradament de cada tres paraules que pronuncien dues estan destinades a destacar que l'altre partit independentista fa seguidisme dels seus postulats. La veritat és que tot plegat fa vergonya, però més val saber on som. En cas de seguir així, l'independentisme fracassarà a les properes autonòmiques. Molt hauran de rectificar els nostres dirigents i molt hauran de treballar. Si l'independentisme no vol rebre una nova estocada cal deixar enrere molta mentalitat autonomista, molt sectarisme partidista i molta confusió estratègica. Potser hi ha independentistes que prefereixen continuar celebrant derrotes a força de convertir els fracassos en jornades històriques.
En el punt en el qual estem en trec tres observacions. La primera: el Presidente té una estratègia pragmàtica que consisteix a embolcallar Catalunya dins d'un projecte d'esquerres espanyol que pretén assimilar Catalunya i òbviament minimitzar l'independentisme. Atenció a la clau que suposaran les autonòmiques. Si el PSC les guanya, farà de l'autonomia una eina al servei de les polítiques assimiladores de l'estat. La segona observació: les institucions de l'estat estan deteriorades, però la pugna per recuperar el terreny perdut en relació amb Catalunya no s'aturarà. I per últim, la tercera: l'independentisme, almenys fins ara no mostra ni estratègia ni tàctica per imposar-se a la suma del pragmatisme del PSOE i la voluntat destructiva del PP. Espero que aviat ens adonem que sense un independentisme renovat i unit Catalunya continuarà retrocedint.
No veig per enlloc que el que s'ha fet fins ara suposi el canvi transcendent que prediquen alguns socialistes catalans. El govern Sánchez, diuen, és la resposta al caos generat a Catalunya per la sentència contra l'Estatut i, insisteixen, pel mateix procés independentista. No és així. De moment Sánchez ha trobat una solució d'emergència per evitar cedir el poder a la dreta espanyola. I de retruc és una finestra d'oportunitat per l'independentisme per minimitzar alguns aspectes de la repressió. Poca cosa més. No és admissible el relat que pretén exculpar al socialisme espanyol allò que ha passat a Catalunya entre 2010 i ara. La sentència que va destruir l'Estatut del 2006 també va ser cosa seva; com va ser-ho la brutal aplicació del 155 i com va participar plenament en la judicialització impulsada pel PP.
El caos, insisteixen, que es va instal·lar -millor dir que es va voler instal·lar a Catalunya- no va ser cosa de l'independentisme, va ser cosa dels partits estatals. L'independentisme va ser la resposta democràtica de gran part del poble català a l'autoritarisme a la negativa de l'estat a acceptar la solució democràtica i la consulta al poble català. El caos, en tot cas, el va generar l'autoritarisme dels dos principals partits estatals: el PP i el PSOE. Per tant, recomano que el catalanisme independentista malfiï. No hi ha cap prova fefaent que l'Espanya d'aquesta legislatura hagi de ser, per definició, per la voluntat de Pedro Sánchez, la de la construcció d'un estat inclusiu de la pluralitat nacional. Encara està per demostrar que el PSOE pugui canviar l'estat i fins i tot, que vulgui.
Francament, no veig cap canvi decisiu de coordenades en l'Espanya de Pedro Sánchez i encara menys, una estratègia política destinada a fer d'Espanya un estat plural i inclusiu de la pluralitat nacional. Fins ara no he escoltat o llegit enlloc que els dirigents del PSOE-PSC hagin fet una declaració de principis inequívocament democràtica a favor del dret dels catalans a decidir en referèndum en quin estat volen viure.
A hores d'ara, se m'escapen les intencions reals de Pedro Sánchez, però sí que sé que la majoria de les institucions de l'estat són contràries a l'Espanya plural i a l'aplicació del principi democràtic. Sé que s'oposen amb dents i ungles a respectar els anhels i els interessos de la gran majoria dels catalans. Com sé que els anhels i interessos polítics, econòmics, socials i culturals han sigut calculats des de sempre. Com és indiscutible que les institucions de l'estat estan impedint, any rere any, que Catalunya pugui posar les seves energies en la recerca de solucions efectives als problemes cada cop més complexos que pateix el món.
Per favor, doncs, no repetim el que la societat catalana ha fet tantes altres vegades al llarg de la història: no confiem més del compte en els dirigents de l'Estat. De moment Espanya té un govern. Ja és molt, però és una petita part de la solució. És un govern teòricament d'esquerres que afirma voler convertir Espanya en el paradís de les reformes socials progressistes, que assegura que resoldrà per sempre la qüestió territorial i que – ai las!- reconciliarà als catalans entre nosaltres i amb Espanya.
No està malament com a programa d'intencions, si no fos perquè tot penja de set vots i no d'un plantejament polític racional i clar. El problema és que darrere la proclama hi ha un govern compost per una amalgama variada d'interessos i intencions i no un plantejament sòlid de fons sobre la democràcia i els drets dels catalans. El problema és que l'aparell estatal està penetrat per una dreta cada dia més indistingible de l'extrema dreta populista i trumpista. Se'm fa difícil saber què vol el PSOE en termes territorials. És obvi que no defensa el que defensava sis mesos enrere. És sensat desconfiar del que pugui dir d'aquí a sis mesos. Se'm fa impossible identificar què pretén Sumar respecte de Catalunya.
Em miro el Consell de Ministres i veig una barreja de personalitats que multiplica la meva refiança. Per dir-ho francament me'n refio poc de la qualitat professional o política de molts d'ells. No sé distingir la sensibilitat catalanista per enlloc. Què pot sortir-ne? Ho veurem aviat. Tenim un president pragmàtic i coratjós, disposat a pactar amb l'independentisme contra les dretes. Però per l'altra banda, tenim unes institucions d'estat en guerra contra els drets de Catalunya i radicalment oposades a la solució democràtica per definir en quina forma d'estat volem viure.
Sabem que el PSOE de Pedro Sánchez és un polític més orientat pel pragmatisme que pels principis. Però ara per ara nega l'única solució democràtica del plet amb Catalunya: la celebració d'un referèndum. És evident que predica una cantarella més aviat desafinada sobre la reconciliació entre els catalans. I pel que diuen alguns socialistes catalans les decisions de Sánchez encaminen Espanya cap a un estat, ara sí, federal i una Catalunya, ara sí, dotada d'un nou estatut. Sona a molt antic tot plegat. Alguns van una mica més enllà i diuen que fins i tot arribaran a proposar una consulta, això sí, asseguren amb un somriure cínic, que l'acceptaran quan l'estat espanyol tingui la certesa del no a la independència. Suposo, doncs, que les eleccions vinents autonòmiques, el PSOE parlarà del federalisme insubstancial de sempre i del mateix estatut del 2006, que el PSOE ja va contribuir a destrossar l'any 2010. L'etern retorn o
la sínia que no s'atura, però mai treu aigua del pou.
El que cal reconciliar no està a Catalunya, està a Madrid. Cal reconciliar la major part de les institucions de l'estat amb la democràcia. Democràcia és resoldre els problemes polítics donant la veu a la ciutadania. Cal reconciliar amb la democràcia la Corona, les altes institucions judicials com el Tribunal Constitucional i el Consell del Poder Judicial, com el Tribunal de Comptes, les clavegueres policials, l'administració central de l'estat. I cal conciliar amb la democràcia molts dirigents dels mitjans de comunicació, empresarials o de partit ubicats a Madrid.
El que hem vist aquests dies als carrers de Madrid és poc democràtic. El problema no és manifestar-se, és el conjunt de les idees i actituds autoritàries, populistes i feixistes que expressen les manifestacions. El problema no és ni tan sols el rebuig a l'amnistia, és la simbologia falangista, franquista, espanyolista, és l'autoritarisme que destil·len, són els rosaris, els insults, el militarisme tronat, les prèdiques colpistes, els jutges que fan política de partit darrere les togues, són els comunicadors fent de portaveus de l'amo, són els empresaris empeltats d'espanyolisme que prefereixen el conflicte territorial abans que guanyar diners.
No fiem, doncs, la sort de Catalunya a la idea que Espanya, a través de Pedro Sánchez, està experimentant un canvi decisiu històric i definitiu. De moment, el govern de l'estat està fent passos interessants, però no és menys veritat que gran part de les institucions de l'estat pugnen contra Catalunya, de la mateixa manera que la societat espanyola hi està ofesa. I no només això, s'oposa a solucions democràtiques i és bel·licosament contrari a una idea plural d'Espanya. Ara per ara, molts dirigents socials i polítics de l'estat amaguen el que realment els preocupa. Els seus privilegis al capdavant de l'Estat no poden mantenir-se sense una Catalunya políticament, econòmicament, fiscalment i culturalment subordinada i, per tant, assimilada.
No acceptem, doncs, relats ingenus. Caldrà espavilar. El vell catalanisme autonomista està absorbit pel relat polític que emana de Madrid. El catalanisme independentista està sense una estratègia clara, sotmès a la pugna caïnita, estèril i malaltissa entre alguns dirigents. Malauradament de cada tres paraules que pronuncien dues estan destinades a destacar que l'altre partit independentista fa seguidisme dels seus postulats. La veritat és que tot plegat fa vergonya, però més val saber on som. En cas de seguir així, l'independentisme fracassarà a les properes autonòmiques. Molt hauran de rectificar els nostres dirigents i molt hauran de treballar. Si l'independentisme no vol rebre una nova estocada cal deixar enrere molta mentalitat autonomista, molt sectarisme partidista i molta confusió estratègica. Potser hi ha independentistes que prefereixen continuar celebrant derrotes a força de convertir els fracassos en jornades històriques.
En el punt en el qual estem en trec tres observacions. La primera: el Presidente té una estratègia pragmàtica que consisteix a embolcallar Catalunya dins d'un projecte d'esquerres espanyol que pretén assimilar Catalunya i òbviament minimitzar l'independentisme. Atenció a la clau que suposaran les autonòmiques. Si el PSC les guanya, farà de l'autonomia una eina al servei de les polítiques assimiladores de l'estat. La segona observació: les institucions de l'estat estan deteriorades, però la pugna per recuperar el terreny perdut en relació amb Catalunya no s'aturarà. I per últim, la tercera: l'independentisme, almenys fins ara no mostra ni estratègia ni tàctica per imposar-se a la suma del pragmatisme del PSOE i la voluntat destructiva del PP. Espero que aviat ens adonem que sense un independentisme renovat i unit Catalunya continuarà retrocedint.