Tothom sap, a hores d’ara, que l’estratègia de generalització del sistema autonòmic arreu de l’estat, el 1977, tenia un objectiu evident: rebaixar, diluir i neutralitzar el pes nacional de Catalunya com a comunitat política. En realitat, el Principat era l’únic territori que, abans del franquisme, havia disposat d’un govern i un parlament propis, d’acord amb l’Estatut d’Autonomia conegut com a Estatut de Núria, dit així pel lloc on va ser redactat. Aquest Estatut va ser aprovat el 26 de juliol de 1931 per 1.063 municipis (el 98% del total) i, una setmana després, el diumenge 2 d’agost, també per 595.205 vots favorables (99%) i 3.286 en contra,  amb un 75% de participació dels electors masculins. Les dones, que no tenien encara dret a vot, van dur a terme una campanya de suport que recollí prop de 400 mil signatures, lliurades al president Macià.  La Generalitat de Catalunya, però, fou restaurada deu mesos abans de l’aprovació de la constitució espanyola republicana. Era, per tant, el doble resultat d’uns fet consumat (la República Catalana proclamada per Macià) i l’existència d’una comunitat nacional diferenciada, de llarga tradició històrica.
 
Fins a l’esclat de la guerra de 1936-1939, doncs, només hi havia dos governs i dos parlaments en el territori de l’estat: l’espanyol i el català, cap ni un més. Però, a partir de l’estiu de 1936, les noves circumstàncies van fer possible que Catalunya assumís un seguit de competències i facultats fins llavors exclusives de l’estat i que, clarament, desbordaven el marc constitucional vigent. Així, en un període que podríem qualificar d’independència de facto, el president Companys exercí el dret d’indult, reservat al president de la República; la Generalitat assumia el control de fronteres i totes les competències en matèria d’ordre públic amb comandament sobre tots els cossos de seguretat (guàrdia civil i guàrdies d’assalt), a més dels mossos; creava una Conselleria de Defensa i organitzava una Escola Popular de Guerra per a la formació d’oficials; promovia una indústria de guerra i establia els seus propis fronts de guerra i objectius militars (Aragó i Balears), mentre els consolats amb seu a Barcelona esdevenien ambaixades oficioses davant el govern català, en uns moments on la majoria de cancelleries europees estaven convençudes de la conversió imminent de Catalunya en un estat independent.
 
Pel que fa a Galícia, el plebiscit per l’estatut va tenir lloc el 28 de juny de 1936 i, un cop aprovat pels electors, fou presentat al president de les corts republicanes el 15 de juliol de 1936. Tres dies després començava l’aixecament franquista, Galícia quedava en el bàndol dels militars franquistes i no va ser fins al febrer de 1938 que les corts, traslladades a Catalunya, van admetre’n a tràmit un text que mai no es va debatre ni aprovar i, en conseqüència, que mai no entrà en vigor, ni es disposà de cap govern o parlament gallec. Pel que fa al País Basc, el seu Estatut d’Autonomia fou aprovat no pas en referèndum, sinó per les corts republicanes, també traslladades aquí, a València, l’1 d’octubre de 1936, limitat a tres de les quatre províncies basques del sud, sense Navarra, doncs. El primer govern, presidit pel Lehendakari Agirre, va constituir-se el 7 d’octubre i actuà en territori basc només durant sis mesos, fins al 30 de març de 1937. En conseqüència, ni el País Valencià, ni les Balears, ni Navarra, van poder dotar-se de cap poder polític autònom.
 
Només a Catalunya es bastí una veritable arquitectura institucional pròpia, amb una legitimitat que arriba fins als nostres dies. És per això que, assassinat el president Companys per l’exèrcit espanyol ocupant, els mecanismes successoris van desenvolupar-se amb normalitat, segons la legalitat catalana. Companys fou succeït per Josep Irla el 1940 i aquest per Josep Tarradellas, el 1954. Quan Tarradellas, després de mantenir la institució a l’exili, torna al país, ho fa com a president de la Generalitat de Catalunya i és reconegut com a tal, no sols pel poble català i els seus representants polítics, sinó també pel govern espanyol, el qual avala amb el seu retorn la legitimitat catalana republicana. I ho fa 14 mesos abans que entri en vigor la constitució espanyola de desembre de 1978, reconeixent així que l’existència de Catalunya com a comunitat política és prèvia a la mateixa constitució i no n’és, per tant, una conseqüència, un resultat o una concessió.
 
D’altra banda, hi ha una continuïtat històrica que no pot oblidar-se en cap moment, perquè és aquella que dóna sentit i rigor a la nostra existència com a poble. Efectivament, el 1359, a Cervera, va néixer la Diputació del General o Generalitat de Catalunya, institució que, llevat dels períodes habituals de dictadures espanyoles, ha perdurat fins als nostres dies. Pocs països, a Europa i al món, poden exhibir una tan llarga tradició institucional. I, encara menys, ben pocs poden referir-se al seu president com el president número 131, començant, posem per cas, per Espanya. Per això, per més que Rajoy, Sáez, Montoro, Méndez, Dastis, Rivera, Sánchez i tutti quanti pretenguin  disminuir el pes nacional i polític de Catalunya, ficant-la al sac de la barreja de 17 comunitats autònomes i 2 places africanes, referint-s’hi sempre com a “comunitat autònoma” o, fins i tot “regió” (volent ignorar que segons el bloc constitucional és una “nacionalitat”), la història i la realitat s’alcen contra la falsedat i la manipulació de què fan gala. Però també s’hi alça, encara més, la consciència dels catalans d’avui, conscients que no som una concessió de ningú sinó la voluntat d’un poble. I, contra una voluntat de ser, no hi ha manipulacions que guanyin.