De cop i volta se'n parla molt. Van començar les feministes més militants, els van agafar el relleu les celebrities de Hollywood (les de Bollywood encara no) i ara tota dona (i algun home) que té veu pública i sensibilitat de gènere treu el tema. No, no és que ara hi hagi més violacions, no és que els agressors sexuals s'hagin multiplicat, no és que les dones provoquem més i ja res no els pugui aturar, és que ara no callem. Sempre hi hagut violadors, assetjadors, homes que han cregut que som un objecte sexual, però és que abans ho portàvem en silenci. Tot quedava reclòs a les habitacions, dit a mitja veu entre mares i filles, entre amigues, entre germanes, amb la vergonya de la víctima, el dubte de ser-ne culpable, el neguit de ser assenyalada amb el dit.

Cada vegada que alguna cosa a l'ombra es col·loca sota el flexo dels mitjans, hi ha la impressió deformada que aquest mal ha augmentat. Ha passat amb les violacions, està passant amb les malalties mentals, que ja no s'amaguen tant, i passarà el dia que s'obri la veda per parlar dels avortaments, que es mantenen en secret, quan les xifres indiquen que una xifra altíssima de dones en edat fèrtil han hagut de passar per aquest tràngol.

Totes aquestes realitats tristes contrasten amb el món idíl·lic que mostrem en les nostres xarxes socials. A Instagram apareix un primer pla de la paella espectacular que vam menjar amb la família; a Facebook hi pengem la posta de sol a Menorca; la foto del primer net és enviada massivament als nostres contactes de WhatAapp. Mai hi apareixen el sofregit enganxat a a cassola, les cues al Far de Cavalleria o la foto del mort que encara tenia molta vida per endavant. De tot això, qui ens en parla, és la literatura, que també està feta per compartir, però és un compartir que es fa en la intimitat i en la profunditat. Aquest és el seu gran i exclusiu valor. Per això no puc entendre els qui diuen que ja no interessa, que és només una cosa d'uns pocs, que no precisa de cap ajut ni suport, aquells que només es queden amb les xarxes, amb els grans titulars, els qui es mantenen a la part de la piscina on toquen, en la superfície del que significa ser humà. I vinga hores i hores de futbol, i vinga hores i hores de serials, i vinga hores i hores d'autocomplaença pública i aquell constant "No tinc temps per llegir". Digueu-me, com no es pot tenir temps per anar cap endins.