Sempre m’ha agradat entrar als quioscos i a les llibreries. Quan era petit hi entrava més que ara. Per fer aturar la meva àvia, que és qui em venia a buscar a l’escola, m’inventava que havia perdut una goma d’esborrar, que a classe em demanaven una altra llibreta, que se m’havia acabat la mina del compàs… L’època dels cromos me la salto. Aquesta ja la coneixeu tots.

Amb el temps vaig deixar d’entrar-hi per comprar objectes i vaig començar a alçar la vista. Vaig descobrir que aquella olor que sentia de petit venia de dalt, dels prestatges. Les llibreries sempre han sigut petits mons on s’hi guarden coses necessàries i d’altres que ho són tant. Però tenir l’alçada suficient per mirar els llibres de tu a tu, sense altars ni distàncies, deixant-te endur per les portades, pel que intueixes…va ser un dels meus grans descobriments amb l’adolescència. 

A la vida he entrat a cases que segurament no hauria d’haver entrat. Ho he fet amb el permís dels autors que han escrit el que han volgut que llegíssim. Però no hagués estat capaç de deixar-me endur pels llibres si no hagués conegut gent que em transmetés aquesta passió per la lectura. A l’escola, sí; però també a la vida. La passió sempre s’encomana. I al meu voltant, m’he trobat amb gent que tenia l’estrany costum de compartir i recomanar llibres. M’han ajudat a entendre la complexitat dels mons, la simplicitat dels somnis, que somnis són. 

Les llibreries sempre han format part del nostre paisatge, i els seus llibreters i llibreteres d'una particular i entranyable manera d’entendre les coses que ens passen. Us vull parlar del Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona – per cert, extraordinàries memòries les que va publicar l'any 2007 amb el títol Demà serà un altre dia-. L’he conegut en poques ocasions. Suficients com per saber que es tracta d’un home imprescindible per entendre què significa per mi una llibreria: La passió, el mestratge, el saber tutejar, el compartir per fer més ric a l’altre.

Una vegada el vaig entrevistar. Vam compartir un tros de tarda amb l’altre mestre i amic Joan Ollé. Ara farà uns mesos, amb un cigarret a l’orella, l’Ollé va començar a remenar per aquells prestatges alts de la Llibreria 22. El Guillem, amb les ulleres relliscades, gairebé a la punta del nas, desenterrava llibres amagats a la prestatgeria. Es movien ràpids i àgils. “Aquell l’haig de tenir per aquí”, deia el Guillem mentre s’enfilava precipitadament a una escala. “Vigila, que cauràs”, deia l’altre mentre seguia buscant.   

Qué la vida iba en serio, uno lo empieza a comprender más tarde – como todos los jóvenes, yo vine a llevarme la vida por delante. Dejar huella quería y marcharme entre aplausos – envejecer, morir, eran tan sólo las dimensiones del teatro. Pero ha pasado el tiempo y la verdad desagradable asoma: envejecer, morir, es el único argumento de la obra. Jaime Gil de Biedma. 

Vaig ser espectador d’una escena increïble. Mentre Ollé dirigia, Terribas interpretava el millor dels meus contes: el que em connectava amb la meva àvia, amb les gomes d’esborrar i l’olor dels quioscos i les llibreries. I vaig imaginar-me que algun dia, tots els meus llibres, els que he llegit i em queda per conèixer, els que odiaré i els que estimaré, seran els únics arguments de la meva vida.