Una de les idees més inquietants que ara prosperen és que tot és política, que la política regeix cadascun dels nostres actes, que tot s’ha d’interpretar en clau política i que cap idea és aprofitable si no té la política com a finalitat. Hi ha gent que quan pronuncia aquesta paraula, política, deu tenir la sensació que la camisa que duu esdevé verd caqui, li’n surten galons i es troba a punt de prendre Sierra Maestra. Perquè per polític entenem revolucionari o anticapitalista, és clar. I parlar de fets polítics, d’actituds polítiques, de gustos polítics i de música política ha esdevingut una forma de col·locar una afirmació a un esglaó moralment superior, i de tractar l’interlocutor més incrèdul de beneit o, el que és pitjor, d’alienat còmplice del liberalisme salvatge. Sí, som en aquest estat de les coses.

Naturalment que tot a la vida, qualsevol acte quotidià, pots llegir-ho a través del vidre polític, però aquesta lectura sovint té un problema: és profundament irrellevant, ja que col·loca l’accent en el lloc equivocat. D’una pel·lícula o d’una cançó, el que importa és si són bones, no si contribueixen a fer determinada revolució, i això haurien de ser capaços de compartir-ho els mateixos partidaris de la revolució, ja que res de bo construiran amb materials defectuosos i amb pamflets pàrvuls. Sovint es parla dels qui s’emboliquen amb la bandera del país. Doncs també hi ha els que ho fan amb l’altra bandera, la social, política, reivindicativa. Fer-ho és, també, una sortida natural per al bon creador mediocre, que no pot permetre’s ser avaluat per criteris artístics. La qual cosa no vol dir,  és clar, que tots els qui ho fan siguin mediocres.

Escoltar un disc, regar les plantes o sopar amb els amics poden ser actes molt polítics si ens els mirem de prop i amb la lupa a la mà. Quin disc escoltes, com l’escoltes, sol o en col·lectivitat, hi participen dones o no, l’ha fet un artista del primer món o del tercer, l’edita una multinacional o una "indie", les lletres parlen de móns individuals, elitistes o fantasiosos o de causes comunes, l’artista actua a teatres amb les entrades a cent euros o a festes d’ateneus populars… Tot això pot ser molt interessant, fins i tot apassionant, però si has de fer-te aquestes preguntes abans de decidir si el disc t’agrada, potser que ho deixis córrer. I si aquest adjectiu, polític, el gastes per posar èmfasi a cada idea i cada acte del dia a dia, ja no sé quin faràs servir quan la conversa circuli al voltant de programes electorals o debats parlamentaris.

Cal que ens relaxem tots una mica o acabarem parant bojos, estació final d'una correcció política que ja no s’atura condicionant-nos cada acte i cada mot, sinó que tendeix a construir una realitat a la seva petita, esbiaixada, mesura. I un cop dit això, sempre amb tota la humilitat i a fi de bé, permeti’m el lector desitjar-li un bonic Any Nou, polític o no.