Sabem que la gent "pirateja" obres que tenen autors que tenen dret a no ser piratejats, i com que ho sabem, establim mecanismes per compensar aquests autors. Fins el 2012, es recaptava el cànon digital (que pagàvem quan compràvem dispositius que permetien la còpia privada), però aquell any es va canviar la llei i es va assignar la compensació als pressupostos generals de l’Estat.

Van passar dues coses: d’una banda, la recaptació, que fins llavors era d’uns 100 milions d’euros l’any, va passar a 5; de l’altra, el preu dels dispositius no va baixar. És a dir: els autors (i qualsevol que tingués drets sobre una producció artística) van veure reduïda la compensació en un 95%, i els 100 milions d’euros que pagàvem quan compràvem CD, discos durs o fotocopiadores van anar a parar directament a les butxaques dels fabricants. El que abans ens costava 100 milions d’euros ara ens en costava 105, però només 5 els cobrava qui els havia de cobrar.

Les entitats de gestió i les associacions d’autors van denunciar que el canvi de sistema  no respectava la directiva europea 2001/29 i, evidentment, el Tribunal Europeu els va donar la raó. El govern espanyol ha hagut d’aprovar un nou decret, doncs, per compensar els sectors del cinema, la música i els llibres (que no és el mateix que la literatura) per les còpies privades que es fan de les seves obres. Aquest sistema s’assembla força al cànon digital que teníem abans, tot i que encara se n’ha de desplegar l’aplicació.

Alguns dels partits que hi han votat en contra han adduït que el mecanisme és "imperfecte", i no puc fer altra cosa que donar-los la raó. Per començar, perquè de nou els fabricants repercutiran el preu als compradors, i el que ens havia costat 100 milions ara ens costarà... no se sap, però més. En segon lloc, perquè les companyies que proveeixen Internet, grans beneficiades de la passió popular per "descarregar" pel·lícules, cançons i llibres, no entren en l’equació. Cobren l’internet a un dels preus més cars de la Unió Europea, però no compensen els autors que fan aquesta connexió a internet tan desitjable.

Ara bé, això vol dir que hem de continuar sense compensar els autors de cap manera? Treballem plegats per millorar els mecanismes i, de pas, aprofitem per fer una reflexió de fons sobre què vol dir compartir la cultura. Com a autora i, sobretot, com a ciutadana, estic totalment d’acord que l’accés a la cultura és un dret que cal que tinguem. Com l’educació, com la sanitat. Però ni la sanitat ni l’educació són "gratuïtes". No s’espera que quan anem al metge la persona que ens atén ho faci sense cobrar, per molt que li agradi la seva feina. Hem decidit com a societat que ens sembla tan important que tothom pugui anar a l’escola o al metge que ho paguem entre tots. Encara que no tinguem fills, encara que utilitzem sistemes privats. És més: no s’espera que quan anem a la biblioteca, al museu, al teatre, la persona que ens atén ho faci sense cobrar. Ens sembla just que cobri per la seva feina, com ens hauria de semblar just que cobrés per la seva feina qui ens ha empès a anar a la biblioteca, al museu o al teatre, que és l’autor d’una obra que volem gaudir.

Què passa amb la cultura que ens costa tant d’entendre que qui la crea ha de poder-ne viure? Si parlem de literatura, en una comunitat amb un públic potencial d’uns deu milions de persones que podrien llegir en català si ho volguessin (i no ho volen: a Catalunya només el 26% dels lectors llegeixen habitualment en català, la resta llegeix en castellà), està clar que el 10% sobre el preu final de venda que rebem els autors serà necessàriament insuficient per viure. A països com Islàndia, ho tenen clar: si vols escriure un llibre, presentes un projecte i, si es considera interessant, et bequen durant dos anys perquè l’escriguis. Dos anys de sou modest però digne per escriure.

Els autors continuarem escrivint, tant si en podem viure com si no, tant si se’ns respecta com si no. Però no podem fer-ho una mica més fàcil? Per què aquesta insistència a presentar els autors que lluiten pels seus drets com si fossin egoistes que no volen compartir el que creen? Per què no ens semblen egoistes les telefòniques que no comparteixen internet? Continuarem escrivint, és clar. Potser publicant i tot. Però, ja que serà difícil que puguem viure d’escriure, com a mínim que no ens diguin que som els dolents de la pel·lícula que s’acaben de descarregar.