Només els agradem agenollats

«Si no volen que informem de la realitat que tenim amb les paraules exactes que el descriuen, amb els seus presos polítics i exiliats, no hi perdem més el temps»

31 de març de 2019
Han estat anys i panys de sentir a dir que TV3 i Catalunya Ràdio manipulen. De veure els seus directors, Vicent Sanchis i Saül Gordillo, declarant com a acusats de desobediència per haver autoritzat l'emissió de l'anunci del referèndum. De concentracions espanyolistes -per ser suau- davant la seu de la ràdio nacional a Barcelona. De convertir-los, en definitiva, en arma llancívola. I ara ja hem arribat al detall més concret: la prohibició de la Junta Electoral de poder utilitzar els termes "presos polítics" i "exiliats" en els mitjans públics durant la campanya. I davant d'aquest nou atac a la llibertat d'expressió, s'imposa una resposta madura.

Els comitès professionals d'ambdues emissores ja han emès el necessari comunicat de rebuig a la restricció que atempta contra la llibertat dels seus professionals d'exercir l'ofici com toca. Serveix perquè la població i els usuaris tinguin present el pa que s'hi dóna, i ara cal seguir treballant. Qualsevol altra cosa seria fer el joc als que volen que la campanya electoral es converteixi en una discussió de minúcies, pancartes i victimisme.

Si no volen que informem de la realitat que tenim amb les paraules exactes que el descriuen, amb els seus presos polítics i exiliats, no hi perdem més el temps. L'univers catalanòfob ja va tenir la seva setmana de glòria amb la crisi de les pancartes, i no es pot repetir la història. De la mateixa manera que va ser absurd substituir les pancartes i els llaços grocs per altres que també van acabar sent retirats, tampoc veig la necessitat d'entestar-se en una batalleta semàntica absurda.

El periodisme ha de poder fer la seva feina però el més important és que la facin els votants. Si guanyen els que persegueixen símbols que els retraten, no només perdrem dues paraules sinó que faran tot el possible per tancar els nostres mitjans de comunicació públics i, compte, també els privats que no els facin el joc.

El sainet del ministre Borrell en una televisió alemanya ens mostra com els agrada el periodisme, fins i tot als del vot útil. Si les entrevistes i les preguntes que els hi fan se surten del guió mesell al qual estan acostumats, marxen. Perquè no tenen arguments. No els en donem. Ara ja no es tracta d'independència sinó de supervivència. I no l'aconseguirem malgastant forces en escaramusses estèrils.