Miguel Ángel diu: "Nos declaramos independientes". Nosaltres diem: "Hi estem preparats!"

La nit del 5 de setembre, l’endemà que Sant Pere de Torelló aprovés la moció de la Declaració d’Independència de Catalunya, rebia el següent correu electrònic:
“Estimado Jordi, comunicarte que mi familia y yo les acabamos de declarar la independencia a los productos y servicios catalanes. A partir de ahora ya no más Seat, La Caixa, Gallo… además haremos pedagogía para que nuestros conciudadanos no consuman vuestros productos. Os moriréis y el terruño quedará ahí, no os lo podréis llevar al otro mundo, catetos. Som valencians i espanyols, mai catalans”.

Segurament que de comentaris com aquest en rebem milers cada dia en aquest país nostre. La meva resposta va ser: “Estimat Miguel Ángel, jo continuaré comprant productes del País Valencià, de Castella i de la resta de l’Estat espanyol. Amb l’odi no anirem enlloc. Els independentistes catalans no tenim cap problema amb els ciutadans de l’estat, però sí amb el propi estat que no ens reconeix el dret a la independència”. Com a contraresposta, silenci.

I després del silenci és quan reflexiono de les conseqüències de tot plegat,  arribant a la conclusió que, d’una banda ens cal preparar-nos per una instigació de l’odi per part d’Espanya cap a Catalunya, pel boicot als productes catalans, pel cansament d’ells a les nostres reivindicacions, per la confusió i tergiversació dels arguments, per les amenaces constants, la humiliació, la confusió, el desànim col·lectiu, el joc brut amb els nostres sentiments i debilitats... i per l’altra banda ens cal també preparar-nos a fer de captaires per poder pagar les nòmines, a rebre amenaces sobres les nostres pensions, a fer-nos sentir culpables de tot el que està succeint, a fer-nos sentir com uns malgastadors i alhora insolidaris… Serem el seu blanc i buscaran la confrontació i la divisió entre nosaltres i boscaran també el desprestigi del país.

És davant d’aquesta reacció, però, que ens cal lluitar per a combatre’ls i ens cal fer-ho amb la força de la raó, del caràcter, i, mentalitzant-nos que res és fàcil i que tal i com va dir Mark Twain “perquè no sabíem que era impossible, ho vam aconseguir”. Necessitem, doncs, ser responsables, desacomplexar-nos i treure’ns de sobre la síndrome d’Estocolm. Necessitem confiar en les nostres possibilitats, reforçar les nostres conviccions i estar disposats al sacrifici i a l’esforç.

Herman Hesse citava: “Perquè pugui sorgir quelcom possible, és menester intentar un cop i un altre l’impossible”.   I un cop més, en un moment històric com aquest que ens toca viure i com a majors d’edat que som és menester de decidir. I no ho dubteu, al final guanyarem!