La socialdemocràcia va néixer per corregir les desigualtats que genera l’economia de lliure mercat i les polítiques redistributives són el seu gran instrument. La seva formulació verbal és fàcil, però la materialització és molt difícil. També és difícil la societat on la producció s’ha globalitzat i el consum d’andròmines inútils s’ha tornat compulsiu. Ningú s’atura a pensar on s’ha cosit la camisa numero quinze de l’armari, ni tan sols si necessita quinze camises a l’armari i si comprar una mica més car salvaria llocs de treball propers.

Si no pot fer-se una política impositiva global, com distribuirem els recursos econòmics procedents de les plusvàlues del vell debat marxista. D’aquesta part ningú vol parlar-ne, però tot el ventall ideològic s’apunta a l’eslògan fàcil de mantenir “intocable” l’estat del benestar, una conquesta d’aquella socialdemocràcia que havent renunciat a la “dictadura del proletariat” va formular mecanismes d’accés als serveis públics de qualitat com a garantia d’igualtat d’oportunitats entre tots els ciutadans, i la primera condició per a la igualtat d’oportunitats és tenir un contracte de treball just que garanteixi ingressos suficients per poder gaudir de la vida i no patir-la des de la marginació i la indignitat.

En el nostre entorn, tots els partits diuen defensar els serveis públics, tots els líders polítics diuen defensar l’estat del benestar fins i tot amb una demografia impossible, on la natalitat ha baixat a xifres mai vistes i els joves no poden sostenir, amb les retencions socials als seus miserables sous, la càrrega d’uns avis norantins als que la medicina pot substituir les gastades articulacions o destapar les envellides artèries sense problemes tècnics però amb pocs recursos en les arques públiques.

Però aquest cap de setmana el partit espanyol que es reclama socialdemòcrata i que conserva el nom històric de socialista i obrer no ha discutit d’aquest reptes que les persones que ens identifiquem amb les formacions d’esquerres esperàvem, o potser, senzillament i ingènuament desitjàvem. Des de fa anys el debat ideològic ha estat substituït per les estratègies de control d’una organització que va perdent suport popular a les urnes.

Pedro Sánchez no ha fet aportacions interessants als debats pendents, però havia connectat millor amb les bases que el van escollir i amb elles es mantenia ferm en el rebuig a un partit tòxic, el PP, per evitar que segueixi aprimant i aprofitant-se dels poders públics, fent-los més vulnerables a l’especulació desaforada dels que busquen guanys immediats sense pensar en el futur.

És legítim i necessari buscar posicions de preponderància per poder realitzar els projectes polítics, però és inacceptable que els que es defineixen defensors de la llibertat actuïn de manera “caciquil” amb qui no coincideix amb els seus postulats.

La decapitació del PSOE en el seu darrer comitè federal ha estat un espectacle esperpèntic i ha convertit en màrtir un líder que no ho era, però que si omple el buit del desert intel·lectual de la socialdemocràcia i li queden forces per concórrer a unes noves primàries pot arribar a ser-ho.

Mentrestant, avui escric des de la desesperació.