La tercera setmana de judici al Tribunal Suprem ha permès veure la cara B de la vista. Si en les primeres jornades els acusats van poder esplaiar-se en les explicacions sobre què va passar la tardor del 2017 i posar de manifest la manca de proves de la Fiscalia sobre la violència, en els últims dies han irromput a la sala segona del Suprem els principals actors de l'altra banda del conflicte. Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i Juan Ignacio Zoido -quan es repassin els anuaris d'Interior i ell aparegui com a ministre més d'un es posarà les mans al cap- han afermat el relat de la violència i s'han espolsat les culpes per les càrregues de l'1-O. Sort que el projector de la sala segona, governada per Manuel Marchena, funciona amb normalitat i les defenses ja havien pogut mostrar què va passar exactament als col·legis durant el referèndum. Ara els vídeos ja no es veuran a la sala de vistes però quedaran incorporats a la causa.

És raonable que l'independentisme faci un balanç positiu dels primers compassos del judici, però queda molt. Un advocat present a la sala destacava fa uns dies, després que acabés la intervenció de Jordi Sànchez, que els interrogatoris havien estat com "guanyar 0-3 al camp de l'Eibar". "Camp difícil, partit complicat, amb pocs espais, però del qual has de sortir sí o sí amb la victòria sabent que queda molta Lliga", reflexionava. Els problemes començaran a arribar ara, amb la versió d'uns dirigents del PP que, lluny d'assumir responsabilitats, s'escuden en la mala memòria o en versions esbiaixades. No fa tant que el nou president del partit, Pablo Casado, es vantava al Congrés dels Diputats de ser l'artífex del judici al Suprem. Quan no es fa política, queden els tribunals. I, si pot ser, uns tribunals que afinin al màxim els procediments.

I si s'acaba trobant a faltar la figura de Rajoy? L'expresident del govern espanyol, amb l'immobilisme com a principal actiu polític, va accedir a rebre Íñigo Urkullu a la Moncloa per celebrar una reunió monogràfica sobre Catalunya. No en va sortir res, ni tan sols es va parlar del referèndum però és significatiu. Resulta obvi que Casado no ho faria, i tampoc Albert Rivera, que ja li demana explicacions al nou líder del PP sobre la mediació que va exercir el dirigent basc. Urkullu va anar al Suprem amb informació detallada sobre com havien anat les converses i va diagnosticar per què havien fracassat: en cap moment va tenir la garantia que no s'aplicaria el 155 i Carles Puigdemont va cedir a la "pressió" de sectors de Junts pel Sí -en especial Marta Rovira, ara exiliada a Suïssa- i de manifestants al carrer per no convocar eleccions.

La declaració d'independència ha anat minvant al Suprem, en paral·lel al judici. Se la va prendre més seriosament Sáenz de Santamaría, que li va veure "efectes jurídics" malgrat que no es va publicar enlloc -i ella, minuts abans, havia dit que els textos només valen si es publiquen- i que el Govern no la va desplegar. Un dels mals de l'independentisme, en la tardor del 2017, va ser la distància entre els discursos i la realitat. Puigdemont, amb una mà, sostenia que l'1-O era vinculant i que se n'aplicaria el resultat. Amb l'altra, encomanava a Santi Vila que engegués un diàleg amb l'Estat que va implicar el PP -Rajoy, Rafael Catalá-, el PNB -Urkullu- i també dirigents del PSOE. La gran pregunta és: si la declaració d'independència era "política", "sense efectes jurídics" i un moviment a favor del diàleg "multilateral", com han dit els acusats al Suprem, valia la pena aprovar-la al Parlament? A pilota passada, però, és fàcil preguntar-s'ho.

La sentència del Suprem tindrà una doble funció. Servirà per conèixer les penes imposades a la cúpula del procés i generar una reacció en l'independentisme, pendent com està de trobar una estratègia unitària molt complicada, més en l'escenari electoral permanent. I també permetrà conèixer exactament quins són els límits que hi ha a l'Estat per al dret a l'autodeterminació i els drets fonamentals. Més enllà de penes, indults i amnisties, Pedro Sánchez haurà de prendre nota de la sentència signada per Marchena -que caurà simpàtic a tothom fins que arribi el veredicte- si segueix a la Moncloa. Bàsicament per entendre que, si no permet una sortida dialogada i votada, tindrà de tot menys estabilitat. Li cridin el que li cridin des de la plaça de Colón.