El dia 9 de novembre el Govern de la Generalitat havia decidit atendre el requeriment del Tribunal Constitucional i acceptar que l’anomenat procés participatiu el realitzarien les entitats sobiranistes i l’organització aniria a càrrec dels voluntaris. Era una sortida airosa pels que votant volíem mostrar la nostra reivindicació de que sigui el poble de Catalunya el que decideixi el seu esdevenir i era una manera enginyosa d’atendre la resolució del Tribunal Constitucional.

Lluny d’acceptar que el 9-N havia estat una jornada reivindicativa i que els propis organitzadors no ho consideraven una consulta vinculant, el govern de l’Estat del PP va forçar fins a provocar la dimissió del Fiscal General per iniciar la persecució penal de tres membres del govern català. Una gran errada en la col·lecció de disbarats del PP que lluny de buscar solucions, amb la seva inflexibilitat ens acosta al desastre.

Quan desenes de ciutadans acompanyin l’ex-president Artur Mas, l'ex-vicepresidenta Joana Ortega i l'ex-consellera Irene Rigau, la gran equivocació d’haver portat aquesta qüestió al TSJC oferirà una de les imatges més lluïdes i plàsticament més poderoses per al procés sobiranista.

Per a la declaració davant el tribunal importa com s’intenta esbrinar si algunes de les empreses de logística per fer possible aquella jornada havien estat contractades pel Govern i no per les entitats que van acabar assumint l’organització, per tant, el tribunal els condemnarà per les resolucions de caràcter administratiu que signessin, però el sentiment de que el govern de l’Estat els jutja per posar les urnes ja esta arrelat i la incapacitat manifesta dels que actuen com a portaveus de l’Estat per interpretar el sentiment catalanista l’alimenten cada dia.

Però una part dels ciutadans de Catalunya confia més en acabar les instàncies judicials de l’Estat per poder recórrer al Tribunal d’Estrasburg en la seva funció de màxima autoritat judicial per a la garantia dels drets humans i les llibertats fonamentals en l’àmbit del conveni del Consell d’Europa.

I, certament, el posicionament d’una instància d’aquestes característiques tindria un gran interès per analitzar com veuen aquest litigi amb ulls de mentalitat oberta i en clau d’anàlisi de l’aplicació dels drets fonamentals a aquestes alçades del segle XXI  en aquell tribunal. Però per poder-ho comprovar, cal que siguem realistes sobre punts concrets que li correspon analitzar al tribunal del TSJC, que no volia de cap manera haver-se de pronunciar, i també la intel·ligència dels arguments usats en les respectives defenses que hauran d’intentar que figurin en el text de la sentència.

Pensant en el recorregut internacional d’aquests fets, no n’hi ha prou en el suport popular i les adhesions que rebin els investigats, cal estructurar molt bé la defensa basada en principis constitucionals universals i no en al·legacions genèriques que a vegades s’han emprat.

És pensant en aquests ulls i aquestes mentalitats obertes que volem que ens mirin i ens donin suport en la reivindicació de que les institucions de l’Estat han d’atendre i canalitzar institucionalment els anhels de llibertat de Catalunya que s’han fet evidents durant dècades i dècades i que han estat presents en tots els moments de modernització i democratització dels períodes constituents de les democràcies parlamentaries escasses de les que hem pogut gaudir; que no hauríem de barrejar les raons polítiques que avalen la nostra lluita amb les estratègies partidistes ni, encara menys, amb les causes judicials d’investigació d’altres temes de funcionament dels partits.

Una part del món ens mirarà durant els dies d’aquest judici i, una vegada més, haurem de mostrar civisme i rigor en les nostres acusacions cap a les institucions de l’Estat. Perquè qui barreja totes les causes polítiques o judicials no fa cap favor a l’objectiu principal, el d’aconseguir que els ciutadans es pronunciïn sobre el valor universal que estableix que la unió dels pobles ha de ser lliure i, en conseqüència, també la seva separació. 

Tenim prou raons històriques, prou raons polítiques, prou principis universals que ens avalen per no tenir la temptació de fer un capmàs, on el conjunt de coses de diferent valor ens pot distreure de la causa principal.