En aquestes dates commemorem la revolució dels clavells portuguesa. Llavors és quan inevitablement ens comparem amb la transició espanyola. Aquí no tenim cap himne emblemàtic de llibertat com Grandola vila morena. Aquí, a les manifestacions de les dretes, s'acaben cantant himnes com El novio de la muerte. Aquesta és la diferència entre un procés de ruptura d'una dictadura a una democràcia, i un procés de transició potinejada entre franquistes i part del sistema de partits democràtics que tenien pressa a posicionar-se privilegiadament en el nou règim.

Quan, en el darrer debat televisat, Cayetana Álvarez va afirmar que els darrers 40 anys eren de fractura social a Catalunya, ens estava indicant quins eren per ella els millors temps: els quaranta anys anteriors. Anys on, si no hi havia ruptura social (tal com l’entenen PP i C’s) és perquè qui pretenia fracturar el règim podia rebre una fractura al crani per part de la policia política. La mateixa policia política que avui encara es reivindica hereva d'aquella. Recordi's, si no, la resposta virulenta del sindicat majoritari de la policia espanyola contra la instal·lació d'un plafó explicatiu davant la comissaria de Via Laietana recordant que havia estat un feu de tortures.

Aquest franquisme que ha perviscut sense ni tan sols passar factura moral és el que destil·len intervencions com les de Cayetana i Inés en el darrer debat a TV3. La seva missió, a l'estil de l'aviació nacional, feixista i nazi, va ser bombardejar i boicotejar el debat amb l'ànim no de guanyar vots, sinó d’implantar el terror entre televidents que ja sabien que no eren dels seus. La meva enquesta particular mostra que molta gent aquella nit va patir insomni.

Insomni continuat quan hem contemplat els banys de massa dels darrers mítings de Vox a les Espanyes. Que anuncien, en el millor dels casos, un govern del PSOE mirant pel retrovisor cap a l'extrema dreta. I, en el pitjor dels casos, que no és descartable, un Govern trifachito. Perquè pretendre que la pujada prevista de Vox és arran del tema català és ignorar que es tracta simplement del transvasament del franquisme latent al PP -i després a C’s-, cap a una opció explícita, davant del qüestionament seriós de la qualitat democràtica del règim del 78 plantejat des de Catalunya i, en part, per l’emergència del fenomen Podemos.

Les ambigüitats del PSOE -aparents, perquè a l’hora de la veritat ha estat al costat de les clavegueres, la corrupció i la repressió- ni tan sols són perdonades per la trinitat franquista. Abascal ha arribat a acusar Sánchez d’iniciar la Guerra Civil. O sigui, que als perdedors no ells perdonen ni les seves arrels, encara que, com el PSOE s’hagin adaptat i donat suport al règim de la restauració borbònica postfranquista. Però a pesar d'aquestes agressions directes, el PSOE i el PSC semblen preferir, de fet, una España azul antes que rota.

Quan passa tot això, avui divendres, la jutgessa del 13 comunica el processament a quinze acusats més, ampliant la causa contra els 2,3 milions de votants de l’1-O. Quan ahir mateix algú de Vox va disparar balins a la cara d'un militant de Jovent Republicà de Mataró, algú pot quedar-se a casa o llençar el vot? Algú pot vacil·lar davant de l'emergència democràtica en què estem entrant?

Els asseguro que les àvies que van passar una nit d'insomni escoltant el bombardeig a TV3 de les dues legionàries aniran a votar diumenge amb ganes. Ni que sigui en llitera, per evitar que allò torni. I els altres, què hem de fer, sinó ser capaços de mobilitzar els milions de republicans i republicanes catalans per votar. I per no llençar cap vot.