L’oblit. Quan decideixes deixar de recordar algú o alguna cosa mai és automàtic. De fet, si t’entestes a fer-ho et bloqueges i no pots. I a l’inrevés, perdem la memòria d’éssers estimats que ja no hi són, o d’indrets que van ser la nostra Arcàdia i d’altres perles de felicitats que s’escolen i es perden per sempre més. Trobem a faltar efluvis que no hem gaudit. Enyorem llàgrimes que mai vam vessar i evoquem records mai viscuts. No és una fantasia, és una realitat tossuda i malèvola. Perquè si la vius la realitat és vida, la teva. Tenim dret a l’oblit, que no ens facin retrets. Suposo que sí, hem de tenir la llibertat de no ser esclaus del nostre passat, sobretot perquè mai és del tot nostre, si no enteranyinat, compartit amb d’altres. Rostres fugissers, números de telèfon esborrats. I oblidar pot ser una qüestió, l’altra és decidir eludir les responsabilitats, no les culpes, però sí les autories. Ens han fet mal, hem fet mal. La història del món.

Però oblidant no canviem el passat. La història és rebeca. I encara més quan mai ningú l’ha volgut entendre, sinó que l’ha explicat amb interessos particulars o de mera justificació vital. Humà, massa humà, però nefast per mantenir una salut mental més o menys endreçada. Val per a una persona, val per a un país, val per a una opció política. De què parlem quan parlem d’oblidar? Com diu la cançó: “Al olvido / Todo cuanto he aprendido / Si ha de hacerme tanto daño / Lo que guardo en el cajón yo se lo regalo al olvido”. Potser oblidar és una renúncia. I si és el cas llavors és dolorós. Però sabem que sovint quan creixes has de patir una miqueta, petites estrebades. No és un patir per lluir, és un patir per combatre una angoixa que invalida, que atura els trens de les nostres intencions.

Tenim el país més aturat que mai, perquè molts no saben si pugen o baixen, però els marxa la força per la boca, això sí, esgotats de ser residuals. Que bons els catalans, fent manifestos i proclames. Són heroics els polítics, empresaris, intel·lectuals, que procuren mantenir viva la flama de l’esperit català. Tot allò del risc, el seny, l’emprenedoria, i el gust per ser pioner. No és qüestió de noms, perquè no és el que importa. El tedi vital de la societat catalana té perillosos símptomes de cronificar-se, de quedar ofegat en el políticament correcte i el wokisme que ens porta a l’autocensura més brutal.

La infantilització de la societat per part de certes penínsules de la política i també de l’acadèmia és perillosíssima. Ens provoquen primer la paràlisi i després l’oblit. Costa creure que sigui una maniobra orquestrada, estaria massa ben fet. Però els efectes són els que són. I principalment impliquen evitar que mai ningú de ningú s’expliqui. Ni dimitir ni demanar perdó, ni en política ni en la vida. Només demano que tothom s’expliqui. No és que l’emperador vagi nu, també els comtes, els marquesos, els ducs i fins i tot els rucs. Tots anem nus. I en lloc de reconèixer-nos les vergonyes, acceptar que som tots igual d’humans i de farsants, el que fem és atacar a l’altre i començar un altre conte nou. Oblidar és això: fer morir les responsabilitats i, per tant, la veritat. Tant de bo la lluna pugui sortir sense nosaltres, com diu el poeta, però no podem esperar ser esborrats de cop. Deixem petja, som herència i càrrega.

I tot això perquè avui hi som i l’endemà no. Avui he sabut que un dels bars on acostumo a dinar, el bar La Parrilla, al carrer Corders de Barcelona, es traspassa. Els germans que m’han regalat simpatia i menús ho deixen estar. Segur que és innocu, però és una quotidianitat que serà un record, i que després serà un buit en la memòria. Ara que ens agrada tant fer commemoracions, celebrar aniversaris i dies assenyalats, potser hauríem de ser capaços de deixar de glorificar records i recordar les realitats. Que, ben pensat, ja entenc per què podem oblidar. Però no pots deixar de recordar una olor, una carícia o una paraula que llavors era veritat. I avui? Avui volem l’oblit.