La fiscal general de l'estat espanyol, María José Segarra, ha rebutjat la presència d'observadors internacionals en el judici previst contra líders independentistes catalans. I ha enllestit el tema amb l'afirmació que, com que serà "televisat i en directe", entén que "no podem oferir res més" i, doncs, que la transparència ja en queda del tot garantida. I s'ha quedat d'allò més descansada, com si res, després d'haver-la amollada de l'alçada d'un campanar.

Amb aquella ingenuïtat seràfica tan nostra, que tant ens caracteritza a l'hora de fer política, alguns compatriotes s'han afanyat a dir que no és ben bé el mateix seguir el judici per televisió que fer-ho, en directe i personalment, de la sala estant. Sobretot, diuen, perquè el control de les càmeres el tindrà el Suprem, el tribunal que els jutjarà, i segur que hi haurà matisos, imatges, gestos, reaccions, comentaris, que no apareixeran en la retransmissió i, en conseqüència, no permetran tenir una visió completa de tot el que s'hi durà a terme, sense restriccions de cap mena en el camp visual.

Al final, doncs, pot acabar semblant que el refús a l'assistència d'observadors internacionals és una qüestió simplement tècnica, o bé, fins i tot, d'espai, perquè tanta gent no hi cap, a la sala. Encara se'ls haurà d'agrair que, per tal d'evitar-los la incomoditat d'aguantar tota l'estona a dins, situats potser en un lloc no gaire apropiat, se'ls facilita la comoditat de la imatge televisiva, a casa o a l'hotel, comoditat que et permet alçar-te quan convé, sense molestar els veïns de seient.

Evidentment, deu ser sobrer d'afirmar que el problema dels observadors no és tècnic, ni d'espai, sinó exclusivament polític. Allò que Espanya no es pot permetre és, precisament, que en un judici d'aquesta naturalesa, un dels més importants de tota la seva història, hi assisteixin observadors internacionals. I no vol fer-ho per dos motius. En primer lloc, si hi ha observadors internacionals, vol dir que hi ha qui creu que, en el judici en qüestió, Espanya no dóna prou garanties d'imparcialitat, objectivitat i criteris justos, en un judici que serà eminentment polític de totes passades. Per tant, que el nivell de qualitat de la democràcia espanyola planteja dubtes seriosos pel que fa a la defensa de drets democràtics, humans i civils fonamentals, l'autenticitat de les proves, la credibilitat dels testimonis, la interpretació no forçada de la llei, etc.

Dit d'una manera encara més entenedora, si hi ha qui observa si les coses es fan com cal democràticament parlant, vol dir que, des del punt de vista democràtic, Espanya no és de fiar, perquè no ofereix prou garanties democràtiques en tot el procediment. Acceptar-ho significaria situar el Regne d'Espanya al costat d'estats com Turquia, l'Aràbia Saudita o Filipines, que no són precisament, exemple de qualitat democràtica.

En segon lloc, tanmateix, la presència d'observadors internacionals significa una cosa encara més important: que el conflicte que manté Espanya contra Catalunya no és una qüestió interna espanyola, sinó que es tracta d'una realitat que ja s'ha internacionalitzat i, doncs, que interessa més enllà de les fronteres de l'estat, No és, només, un problema espanyol, sinó també europeu i internacional. I és això el que Espanya vol impedir de totes totes: que hi ha un conflicte entre un poble que vol emancipar-se nacionalment, de forma pacífica i democràtica, i un estat que ho impedeix a cops de porra i a garrotades de llei, de manera violenta i emprant l'ús de la força sense cap mania ni escrúpol.

La qüestió catalana es juga en l'escena internacional i es desencallarà per l'acció internacional. Espanya ho sap molt bé i per això no permet els observadors internacionals a la sala del judici i li fan pànic perquè certifiquen l'existència d'un conflicte polític no resolt que vol amagar, disminuir o manipular als ulls del món. És per això que el ministeri d'Afers Exteriors farà una inversió multimilionària, pagada també per nosaltres amb els nostres impostos, per contrarestar l'impacte exterior del judici, amb les intervencions dels acusats i els seus advocats. Per aquest motiu ens convé internacionalitzar-nos més que mai, amb intel·ligència, de manera planificada, amb mà esquerra i sentit d'estat.

Ja fa anys que vaig poder comprovar que, a l'hora de la veritat, quan anem a totes, quan la cosa vagi de debò, tindrem més còmplices dels que ara ens pensem. Però aquests còmplices, avui potencials o amb una simpatia latent, han d'estar informats en la seva llengua d'allò que passa, de quins són els nostres projectes i maneres i, quins, els de l'Estat. S'han de cuidar, s'han de tractar de manera prioritària, amb un pla preparat, hem de tenir mitja dotzena de persones tombant pel món, parlant amb gent influent, persones, institucions, mitjans de comunicació, universitats, fundacions, etc.

Però no hem de perdre de vista, ni un sol instant, que ningú no ens farà una feina que només a nosaltres ens pertoca de fer, perquè ningú no es bellugarà a fora, si nosaltres no ens hem mogut a dintre amb criteris polítics, accions de masses i comportaments cívics tan escrupolosament pacífics com contundents, clars i inequívocs.