Quan els ciutadans anem a les urnes i introduïm el nostre vot, no només votem per una llista o un programa polític, sinó també, i sobretot, per uns valors. Unes idees de fons que esperem que els nous electes i les persones que ells nomenin apliquin en totes les situacions, petites o grans. N’esperem l'observança. Això vol dir que, per exemple, a l'oficina europarlamentària del Born, més enllà de la feina política que fem d’acord amb el MHP Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí, apliquem sempre en totes les compres d’objectes o serveis necessaris per al seu funcionament tant el principi del consum estratègic i prioritàriament amb empreses catalanes (bàsic des d’un punt de vista independentista) i el principi de respecte a la nostra llengua: si una empresa no ens vol fer la factura en català o ens contesta malament per adreçar-nos en la nostra llengua, simplement canviem de proveïdor. Intentem observar els valors dels nostres votants fins i tot en la més petita de les accions. 

La tesi de fons és que fa molt temps que calen més (moltes) petites accions que no pas grans proclames. Sovint pot ser més transformador assegurar que el propi municipi assoleixi una certa sobirania energètica que la més abrandada de les piulades. I és que, com s’ha vist en els darrers dies, l’independentisme polític no té un problema de full de ruta sinó d’observança, de credibilitat. Però aquesta depèn de tots els càrrecs electes, i cal tenir clar que donar poder (per petit i administratiu que sembli) als partits que ens voldrien dissolts com a nació o folkloritzats ni és bona idea ni ajuda a reconstruir-la.

Per això Junts per Catalunya va encertar sortint d’un govern català més preocupat en deixar-ho estar i construir una pista d’aterratge autonomista que no pas en preparar el país per poder esdevenir independent. De la mateixa manera que mantenir una posició de fermesa en la defensa dels propis valors a Madrid malgrat tots els articles, tertúlies i semàfors verds que cridaven a la rendició i l’estabilització del PSOE és un mèrit claríssim de la Míriam Nogueras i el seu equip. 

Aquesta voluntat d’una certa exemplaritat (sempre recordant que som persones i no éssers de llum) és fonamental. Al cap i a la fi, tot lideratge polític és un lideratge moral, i tot allò que veiem fer pels qui tenen responsabilitat té un eco amplificat dins la societat. No dic res de nou, però crec que és important recordar-ho. I és una preocupació que ve de molt lluny i que és a l’arrel de la cultura política catalana.

Ja en parlava Francesc d’Eiximenis, segurament un dels nostres millors pensadors de tots els temps, a finals del segle XIV. Eiximenis, que va estudiar a Oxford, Cambridge i París, ja reflexionava sobre la qüestió en el seu "Regiment de la Cosa Pública", i de forma clarivident deia sobre l'obligació del governant a subjectar-se a les mateixes normes que exigia: “Per què jo no puix aital cosa fer, si lo bisbe, lo rei, o lo batlle, o aital religiós ho fa?”. O com el savi franciscà deia una mica més endavant: “Com se porà abstenir de furtar e de tiranejar lo cavaller, o lo noble hom, envers los vassalls, quan veu que lo rei o la gran prelat fa semblant?”.

Sàvies paraules amb sis-cents anys de vida, però que són fonamentals per entendre la política encara avui. Un punt de vista, aquest de l’exemplaritat del governant, que forma part del cos central de la tradició jurídica catalana. I és que no són pocs els qui situen la seva cúspide en una constitució acordada el 1481 (fa 542 anys!) en què Ferran II es comprometia davant les corts catalanes a complir amb totes les lleis, i que la seva voluntat hi estigués totalment subjecta. “Poc valdria fer leys e constitucions, si no eren per Nós [el rei, Ferran II] e nostres oficials observades”, deia el text de 1481, l’anomenada Constitució de l’Observança que inspira i dóna nom a aquest article. Un principi democràtic clau que va ser el principi rector de la cultura política catalana. Un principi, a més, que és el contrari de l’absolutisme que ens va imposar per les armes Felip V i el contrari de la cultura política castellana que ja el 1433 oficialitzava que la voluntat del rei estava per sobre de qualsevol llei o pacte amb la terra.

Un concepte, doncs, de l’observança, que ens serveix per reflexionar sobre què ha de fer l’independentisme els propers dies, setmanes i mesos per començar a recuperar força. Que ens entronca amb el millor de la nostra tradició política i jurídica, radicalment contrària a la castellana, basada en l’autoritarisme. Que ens serveix per mirar-nos a nosaltres mateixos des de l’autocrítica, però que a la vegada requereix ser premiada quan hi és. Amb totes les dificultats que té, l’observança dels propis valors i compromisos és l’únic camí per recuperar internament la força necessària per acabar el què l’1-O va començar i aprofitar l'onada de sentències internacionals favorables que ja han començat a arribar i que rebrem durant els propers anys.