Vist que, en aquesta campanya, la qüestió catalana, protagonista, s'ha resolt, per part de gairebé tots els partits d'àmbit estatal, amb l´ús de verbs com ara advertir, amenaçar, prohibir, castigar, reprimir, sufocar i il·legalitzar, sembla natural arribar a una conclusió: amb tot plegat s'ha treballat abnegadament per deixar sense aire la figura de l'independentista moderat. L'independentista que es distancia de les urgències i les desobediències, i que és partidari de contribuir a facilitar, com dir-ho, que un dia o altre, qui sap, pugui arribar a sorgir un indici de principi d'insinuació d'hipòtesi de solució del problema polític que ens ocupa.

Creix la sensació que en els grans partits hi ha el propòsit de continuar regint el destí d'Espanya sense comptar amb l'existència de dos milions llargs de catalans que desitgen deixar de formar-ne part. De fer com si no hi fossin, i tal dia farà un any. Posició un xic temerària: aquests dos milions poden engreixar-se amb el temps gràcies a aquesta mateixa recepta i fer que, com ja va passar en el període que va del 2012 al 2018, caracteritzat a Madrid per mirar cap a una altra banda i negar la realitat, el problema es faci més gros en lloc de remetre. Com continuem veient, el suflé no baixa pas, ni s'espera que ho faci ara per ara. Però tot això és d'una evidència tan incontestable, a l'abast d'una criatura de sis anys, que fins i tot fa una mica de vergonya haver d'escriure-ho. Com si ningú no hi hagués caigut abans.

És raonable preguntar-se, doncs, on són ara els partidaris del com pitjor, millor, i quin interès els mou per insistir en la desestabilització i la crispació, i perquè treballen per fer encara més difícil l'aplicació d'aquell altre verb tan repetit mesos enrere, 'desescalar' (amb permís del DIEC). ¿'Desescalar', quan es nega que hi hagi un problema polític entre Catalunya i l'Estat, sent si més no, Catalunya, des de l'any 2010, l'única comunitat que no disposa d'un autogovern avalat pels seus ciutadans (fins i tot un Fernández Vara ho va reconèixer fa dos anys amb paraules semblants)? ¿Quan es rega un territori ja inflamat amb més gasolina en forma d'al·lusions al 155, a la intervenció de TV3 o a la implantació a les aules d'excèntriques assignatures com a solucions genials al problema?

L'elevació del to porta conseqüències, i no són pas tan difícils de calcular ni de preveure. Per ningú, tant allà com aquí. Dins de l'independentisme, hi ha qui les celebraria, perquè frisa amb el caos, l'incendi i l'esbroncada, tot creient, d'una manera perillosament equivocada, que el col·lapse aproparia els objectius. És l'altre independentisme, més discret, menys cridaner i de ben segur majoritari, aquell que ara és castigat i esperonat a exaltar-se i radicalitzar-se. Alhora, es compliquen escenaris hipotètics, a la Generalitat per exemple, que podrien anar encaminats a superar "la Catalunya dels dos blocs".

D'això es tracta? ¿O tot plegat és pura inconsciència, desconeixement dels mecanismes intel·lectuals i emocionals amb què opera la gent independentista? D'acord, la campanya electoral potencia la sobreactuació, el gag populista, la venda de fórmules senzilles per resoldre qüestions complexes. Doncs que passi ja el 10-N d'una vegada, i que una ventada s'emporti aquesta trista setmana de novembre de l'any 2019.