Barcelona deu ser una de les poques ciutats, si no l’única, que celebra els aniversaris dels Jocs Olímpics, com si no tingués res més per dur-se a la boca. Cal dir que la celebració va estar lluny de ser brillant i lluny de ser unànime. Si el 92 tots vam vibrar fins a l’èxtasi col.lectiu, 25 anys després el tema és un altre i els discursos oficials de “better together” sonen falsos i extemporanis. Havia de ser un home honest com Romà Cuyàs qui digués que a Madrid, al començament, tot eren pegues i que ningú, excepte el rei, va aplaudir la idea.

Va ser insòlit que, el mateix any, es programés l’Expo de Sevilla i la capitalitat cultural de Madrid, aquesta ben bé invisible, per assegurar-se que Barcelona no brillés en solitari. Coses així no passen enlloc del món. Però no cal estudiar gaire l’estratègia de Felipe per veure que, en la seva intenció, volia que Sevilla fos la Barcelona del sud. I Pasqual Maragall parlant de bicapitalitat….!

De fet, va passar una cosa sensacional. La idea socialista era que, un cop endegat el procés de modernització d’Espanya del 1982, el projecte seria tan potent –comparat amb el provincianisme d’en Pujol—que els catalans hi caurien de quatre grapes. Als anys 80 es va fer una campanya per fer-nos entendre que amb el nacionalisme no anàvem enlloc. Ens venien la Movida madrilenya com si fos qui sap què, quan de fet era fer tard a la revolució conceptual dels setanta, que Barcelona sí que havia viscut quan tocava. I per això Mariscal o Nazario van venir a Barcelona en comptes d’anar a Madrid.

Bé, allò que deia: la campanya era modernitat contra nacionalisme, la bamba contra la xiruca, no sé si recordeu aquella campanya patètica del PSC. Pepe Zaragoza no devia ser lluny d’aquests cartells. I a sobre, va el Félix de Azúa i escriu l’article del Titanic. Semblava que només es podia fer allò que els socialistes volien fer, que era abraçar el projecte espanyol. I aleshores arriben els Jocs i resulta que el talent és aquí, que la imaginació és aquí, que l’urbanisme és aquí, que el futur i la modernitat són aquí. En aquest sentit, els Jocs van ser un miracle. És cert que el govern espanyol hi va posar pasta, però el talent va ser local. I l’orgull. I l’autoestima. I ja mai més es va parlar de modernitat espanyola com a mirall i només els ressentits van continuar dient que en Pujol ens havia robat la brillantor, entre ells l’abans esmentat Nazario.

Això van ser els Jocs: reticències pujolianes inicials, reticències felipistes inicials, devessall de talent barceloní i català, i una organització milionària en la qual ningú va trobar que hi faltés un cèntim. Avui, dos dels protagonistes estan encausats i l’altre, el Samaranch, ha acabat sent una nosa que ningú no sap on posar o com tractar. I Ada Colau reivindica en solitari el llegat d’en Maragall, que és patrimoni de tots, patrimoni de la ciutat, patrimoni nacional.