Aquest matí estava molt nerviós, Enric Millo. Tots aquells que l’heu pogut escoltar amb Mònica Terribas a Catalunya Ràdio, haureu sentit un home crispat, que perdia els papers en alguns moments i que s’entestava a justificar allò que és injustificable a ulls de qualsevol demòcrata.

Enric Millo estava nerviós. Estava molt nerviós perquè s’adonava que amb la repressió desmesurada d’ahir van començar a perdre Catalunya. La van perdre a la Rambla Catalunya de Barcelona, a la Via Laietana o al carrer Casp. La van perdre a la Seu d’Urgell, a Alcanar, a Prats de Lluçanès, a Girona, a Reus, a Figueres, a Tremp, a Manresa, a Amposta, a Lleida, a Vic, a Berga, a Tarragona i a desenes i desenes més de pobles i ciutats que van acollir concentracions multitudinàries contra la repressió i el cop d’estat encobert contra les institucions catalanes.

Enric Millo estava nerviós, perquè sap que la indecència d’ahir ha aconseguit unir la societat del país com mai: des del FC Barcelona fins al Primavera Sound, des dels estibadors del port de Barcelona fins a les universitats catalanes. Un moviment transversal contra la prepotència i la indecència d’aquells que, com Soraya Sáenz de Santamaría, volen guanyar per 10 a 0 una partida que avui tenen una mica més perduda.

Enric Millo estava nerviós. De fet, estava molt nerviós veient el creixent interès de la premsa internacional amb relació a tot allò que està passant a Catalunya. Un interès que s’ha multiplicat des de la comunicació de la data i la pregunta del referèndum de l’1 d’octubre i que encara s’ha fet més gran arran de la suspensió de facto del nostre autogovern.

Enric Millo estava nerviós. L’home que havia format part del sector catalanista de la UDC de Duran i Lleida i que va intentar entrar a ERC (sort que Joan Puigcercós no li ho va permetre!) avui és la corretja de transmissió d’un govern reaccionari que no sap què és la divisió de poders. D’un govern reaccionari que avui està més a prop de la Turquia d’Erdogan que dels estats amb democràcies consolidades.

Enric Millor estava nerviós. Va entrar al seu despatx, es va asseure a la cadira i va començar a llegir la portada del diari. El titular deia així: “El gobierno usará el rigor de la ley contra quienes perturban el orden, la paz y la unidad”. I el delegat va assentir, va fer un glop de cafè i va començar a signar documents. Però aquell diari, que destacava més o menys el mateix que la resta dels que Millo tenia sobre la taula, no era del 2017. Era del 1956. Era l’Arriba, portaveu de la Falange. I en aquell moment, tot el despatx, Millo inclòs, va començar a fer olor de naftalina, mentre el blanc i el negre s’acabaven de menjar la resta de colors.