Com cada any quan s'apropa el 8 de març reviso el meu feminisme. Fins fa poc, el feminisme no m'havia interessat gaire perquè mai no m'he trobat que el meu gènere em fos una limitació per a res. Em van educar com molta gent creu que s'eduquen els homes (és a dir, sense límits), i sempre he estat envoltada de més homes que dones. D'adolescent em semblava absurd lluitar per una cosa tan òbvia que tenia tan assumida: jo no era inferior a cap home. Els discursos feministes em semblaven alienants perquè posaven l'home al centre, amb qui la dona s'hi relacionava des de la seva posició de víctima -és a dir, des de la inferioritat. No entenia que el moviment estigués tan centrat en el lament i tan poc en "l'empoderament" (paraula molt de moda i que detesto, però encara no n'he trobat cap de millor).

L'entrada al món laboral –i més concretament l'exercici de l'advocacia, un món encara molt masculí– em va fer veure que la discriminació s'exerceix fins a les coses més petites encara que la igualtat d'oportunitats existeixi formalment. Em vaig adonar que hi ha uns rols de gènere i uns cànons estètics que sempre situen els homes en la posició de privilegi, bàsicament perquè totes les estructures de poder estan fetes a la seva mida i totes les construccions socials són obra seva. L'aspecte físic d'un home no serà mai un impediment –i ni tan sols un tema de conversa–, hi ha feines de dones "florero" però no d'homes "florero", tenir un fill al càrrec sempre penalitzarà laboralment la dona en igualtat de condicions que el pare de la criatura. Un home no té mai por de fer el ridícul, mentre que una dona sempre s'ha d'esforçar més que un home per demostrar unes capacitats que mai no se li suposen d'entrada.

El 8 de març de l'any passat, 200.000 persones van mobilitzar-se a Barcelona. Formar part d'un col·lectiu ens fa sentir còmodes, hi ha una sensació d'alinear-nos amb una cosa més gran que nosaltres, que ens dona força i ens transcendeix alhora. Però crec que el feminisme és un concepte actiu, d'acció personal, i no una mera identitat que podem triar per convertir-la en un motor polític buit que generi consensos retòrics i estigui més centrat en la queixa que en l'empoderament.

No sabem si les 200.000 persones que es van manifestar l'any passat hi tornaran a ser, o si hi haurà gent nova, o si aquells manifestants han canviat algun posicionament o han revisat alguna cosa. Mentrestant queda molta feina per fer, també a les institucions, que va molt més enllà de les campanyes de sensibilització: s'ha legislat sobre les dones i per a les dones, però massa sovint sense les dones. Tota política que es fa té conseqüències sobre aquest 50% de la població, i s'ha de tenir en compte de la mateixa manera que es tenen en compte altres variables. Afrontar els debats de gènere lluny de la comercialització de les reivindicacions feministes -i antifeministes- també és una responsabilitat política.