Han passat més de quatre dies des de la decisió del TSJC d'obrir diligències contra Germà Gordó. No era una decisió inesperada ja que era la segona vegada que el jutge del Vendrell, que instrueix el cas 3%, demanava que se l'investigués com a presumpte “aconseguidor” de comissions per al finançament de CDC. Era qüestió de temps –fins i tot quan es va decidir que formés part de les llistes de Junts pel Sí- que acabés investigat.

Davant d'aquesta situació costa d'entendre el silenci d'Artur Mas. Després de setmanes d'hiperactivitat, ara fa dies que no bada boca. Aquest dimarts, per exemple, va esquivar els periodistes a la reunió del Pacte Nacional del Referèndum. No ha explicat si manté la confiança en Germà Gordó –tal com sí que ho va fer amb l'extresorer Daniel Osàcar-, tampoc si inicialment va imposar que pogués mantenir l'acta de diputat, si està d'acord amb l'anunci públic de Marta Pascal d'exigir-li la dimissió i com valora que hagi acabat estripant el carnet (i la possibilitat que tot acabi desembocant en la primera escissió del PDECat).

Artur Mas haurà de valorar molt seriosament ja no només si és un actiu creixent per al procés sinó per al seu propi partit. Fins a quin punt el PDECat, mantenint el fil de continuïtat amb CDC que representa el seu president, pot exigir a Gordó (o a qui sigui) un comportament exemplar que anteriorment no havia reclamat a altres càrrecs electes investigats. Cal recordar que Gordó va ser escollit per Mas primer com a gerent del partit, després secretari del Govern i, finalment, conseller de Justícia.

Per un moment seria interessant imaginar la situació política si el líder del PDECat continués sent el president de la Generalitat. El conflicte amb Gordó, el judici del cas Palau, el judici del cas Pretòria –on va ser-ne protagonista involuntari en unes converses amb Lluís Prenafeta- i les diverses operacions policials pel presumpte finançament irregular de CDC... provocarien una conjuntura insostenible. El Govern no tindria el suport parlamentari assegurat, Junts pel Sí estaria a un pas del trencament i es parlaria d'eleccions anticipades i no pas de la data i la pregunta del referèndum. La CUP, en una postura que en el seu moment no es va entendre o no va saber explicar, va forçar fins al final per evitar la dicotomia “Mas o març”. Un any i mig més tard, possiblement, algú ho hauria d'agrair.