La legislatura és erma. A Madrid i també a Barcelona. La polèmica pel relator ho deixa en evidència. Ja sabíem que les diferències de fons estan enquistades i que ni el govern de Pedro Sánchez acceptarà el dret a l'autodeterminació ni l'independentisme hi renunciarà. Res de tot això s'ha mogut. Però, com a mínim, Moncloa i Generalitat estaven -i no sabem si podrem tornar a parlar en temps present- treballant en l'embolcall per garantir una interlocució. Cert és que, lluny d'entrar en una negociació efectiva, ho fan amb objectius a curt termini com pugui ser tramitar uns pressupostos o guanyar temps de calma electoral en moments de desunió i falta de rumb. Però els antiinflamatoris d'urgència ajuden a calmar el dolor en moments convulsos com ho serà el judici de l'1-O en paral·lel a l'auge de l'extrema dreta.

La dreta, però, no concedeix cap treva. Tampoc una part del propi PSOE que està tenallant Sánchez pel simple fet d'acceptar que hi hagi un notari en una taula de partits estatals i catalans. Un relator que, de fet, encara no té sobre què escriure. Perquè els presos polítics segueixen entre reixes, la Fiscalia manté l'acusació per rebel·lió i per sedició i no s'albira cap escletxa en el govern del PSOE perquè pugi acceptar un referèndum. La dreta espanyola parla ja de moció de censura quan ni tan sols s'ha fet cap avenç en el contingut de la resolució del conflicte, i encara s'està en l'estadi d'esbossar com ha de ser l'espai d'interlocució i d'intercanvi de posicionaments.

És tan greu com negar-se el diàleg a si mateix. Perquè, al cap i a la fi, no hi ha cap altra via més pacífica per a un estat que la d'asseure les parts en conflicte al voltant d'una taula perquè es mirin als ulls. Qui estima el seu país el vol en pau. El vol just. Amb la seva gent emancipada socialment. El vol capaç de sobreposar-se als moments difícils. El vol capaç d'entendre's amb qui és diferent. El vol heterogeni per no negar la seva pròpia identitat. El vol unit, però des de la lliure elecció de fer un camí compartit. I, en tot cas, respectuós amb les realitats complexes encara que no siguin compartides.

Què és, si no, per a Pablo Casado, Albert Rivera, Javier Lambán o Santiago Abascal tenir sentit d'estat? Muntar una manifestació perquè una figura s'encarregarà de prendre nota en l'intent de crear un espai per abordar un conflicte? Centrar l'activitat parlamentària en l'espectacle, els crits, el menyspreu i les desqualificacions? Considerar que l'única manera de relacionar-se amb la dissidència política és empresonar-la i enviar-la als tribunals? Aplicar la Constitució per la llei de l'embut? Sotmetre Catalunya a un 155 permanent per obtenir així rèdit electoral i rebre l'aplaudiment de l'extrema dreta?

És tenir sentit d'estat plegar-se davant de qui només té la repressió com a projecte? Pedro Sánchez, que precisament acaba de publicar el seu Manual de Resistencia, sap perfectament que, sovint, el primer enemic que ha de combatre el té a casa. La dreta espanyola el té entre cella i cella amb l'únic objectiu de recuperar una Moncloa que entenen que els ha estat "robada". Però el president, que ha tastat com ningú la piconadora dels barons del seu propi partit, també ha de decidir si s'emancipa d'aquesta part del PSOE que, per por i per càlcul electoral, balla al compàs del boicot al diàleg que estan fent els tres hereus d'Aznar. Potser el sentit d'estat va en detriment dels propis partits per posar-se al servei de la ciutadania -la catalana i també l'espanyola-, que mereix representants polítics valents disposats a resoldre un conflicte que ha laminat els pilars de la pròpia democràcia.