La reconversió del mapa municipal i bona part del mapa autonòmic espanyol cap a tonalitats blaves i amb una participació a l'alça contrasta, com sempre, amb el que passa a Catalunya. Aquí el PP torna a entrar a molts consistoris dels quals havia sortit en les darreres eleccions municipals. Però això no nega clares victòries socialistes al Baix Llobregat, la possibilitat real que Collboni sigui alcalde de Barcelona, malgrat la victòria de Trias i la competició entre partits que se situen a la dreta del tauler, però que es diferencien pel fet de ser independentistes o no; en poques paraules, que a Vox li fa la competència una Alternativa per Catalunya que a Ripoll és primera força i pot tenir l'alcaldia, si no es fa cap pacte antinatural en contra.

El creixement del Partit Popular i de Vox sols s'explica per la immisericorde desaparició de Ciutadans, que ha vist a més desafavorir-se encara més les seves expectatives per la concurrència de formacions polítiques com Valents, que els ha causat la divisió del vot i la conseqüent impossibilitat de superar la barrera electoral, fins i tot en escenaris com el present, de poca participació.

Una part de Ciutadans segurament també han tornat al PSC, però sobretot ho ha fet al PP, a qui va arrencar la llesca més grossa, tot i que els més crítics amb aquesta formació, també han engrossit les llistes del partit d'Abascal. 

Les polítiques públiques dutes a terme per les formacions a l'esquerra del partit socialista no han convençut la ciutadania, que de nou gravita cap a altres escenaris aquest cas en sintonia amb el que està succeint a Europa. 

No es pot afirmar que la victòria dels populars a les eleccions generals estigui assegurada, però sí que els escenaris estan molt oberts, i que la contundència d'alguns líders com Ayuso o Albiol en certs territoris emblemàtics res té a veure amb la implosió dels taronges. En tot cas, Ciutadans ha fet un camí d'anar i tornar des de partits on durant un temps els seus militants i votants es van sentir còmodes, als que després van criticar, però on finalment també s'hi ha generat la incomoditat de l'ambivalència, tot i que en el fons no era més que la manifestació externa del seu component ideològic híbrid. Roda al món i torna al Born...