No ho sé, a vosaltres, però, a mi, encara em dura. Cada matí, abans d'obrir els ulls, em dic amb aquella alegria: "Mariano Rajoy ja no governa Espanya". Més: "El PP ja no governa Espanya". Encara més: "L'amenaça de fugir del foc (PP) per caure a les brases (Ciutadans) ja no és tan clara com setmanes enrere". I així em llevo amb més bon peu. També em fa goig que hi hagi onze ministres dones i això us semblarà més pervers -ho és-, però m'alegra que aquest cop, qui hagi patit un allau de prejudicis no hagi estat una ministra dona sinó un home, el de Cultura, com si secretament el Pedro Sánchez no només hagués tingut el detall de nomenar més dones que homes sinó que hagués pensat a nomenar un home més fàcil d'atacar que qualsevol dona. Sinó per què l'ha fet ministre? Ningú no s'ho explica. El cas és que Màxim Huerta té una bona base per ser l'ase dels cops: ha fet tele-porqueria i alguns tuits impulsius, ofensius i idiotes però, aquí, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Tothom té un passat a la xarxa.

Es clar que els detalls -volguts o inconscients- de Sánchez es poden quedar en això, en detalls. Caldrà observar. Tota la cridòria que es generi abans que mogui un dit com a governant és això, cridòria. Estem en aquest moment: el dels símbols, el dels gestos, el de les expectatives, un moment en què, com sempre, s'ha de mantenir el cap clar i l'orella parada per al diàleg.

Anem a la qüestió de les dones, que és del que volia parlar després del meu atac diari d'optimisme terapèutic. El fet de tenir onze dones ministres, naturalment, no implica que a Espanya hi hagi més igualtat que abans o que el poder estigui més repartit. És un pas, però cal fer-ne un d'infinitament més necessari, més progressiu i menys vistós. És un pas col·lectiu, que ens implica a tots: treure'ns de sobre la misogínia que carreguem de manera inconscient, quan a les converses escoltem més als homes que a les dones, quan en els auditoris mirem més la resposta dels homes que la de les dones, quan donem més credibilitat a les veus masculines que a les femenines, quan som més insegures, més autocrítiques, més submises.

Des de fa un temps imparteixo un taller a Catorze.cat per conèixer's un mateix a través de l'escriptura i el que he anat observant de grup en grup és la quantitat de titulars que les dones ens hem de treure del damunt: "Jo no tinc imaginació", "Aquest text no està gens bé", "Ja em direu si s'entén", aquestes solen ser les introduccions de les meves alumnes abans de llegir els seus escrits. És així com ens solem sentir: un desastre. Vèncer aquest llast construït a base de segles de submissió és el gran repte per a una igualtat real. Que hi hagi moltes ministres, hi ajuda, és clar, però no oblidem que una flor -ni onze- no fa -ni fan- estiu.