Artur Mas torna a capitalitzar titulars. Dèiem la setmana passada, en aquesta mateixa tribuna, que el judici al 9-N havia situat de nou l'ex-president de la Generalitat a l'epicentre de la política catalana, un protagonisme alimentat des de Palau, amb la complicitat de Carles Puigdemont, que amb la seva renúncia a repetir com a candidat ha obligat el PDECat i el mateix entorn de Mas a replantejar-se el futur. Observàvem que la posada en escena del post-judici convidava a pensar en una operació retorn, que va prenent forma. Set dies després d'aquelles percepcions, Mas continua engreixant l'agenda pròpia: dijous va passar per la Universitat Autònoma de Madrid per relatar el cas català -va acusar l'Estat de vincular independentisme i violència per justificar una intervenció-; aquest dimarts se l'espera a Sabadell, en una cita promoguda per l’ANC, amb la causa del 9-N encara pendent de sentència; i dimecres serà a Euskadi per compartir acte amb Juan José Ibarretxe, al qual també hi assistirà Arnaldo Otegi.

En paral·lel a l’estratègia de l’ex-president -o potser ben coordinat amb aquesta agenda-, el PDECat prova de construir un discurs propi, substanciat per Marta Pascal dimecres passat en un esmorzar informatiu amb representants del nou partit i també de l’antiga Convergència. Deia la coordinadora general que la seva formació té capacitat per ocupar un "centre ampli" sense renunciar als valors "convergents". En síntesi, que les noves sigles poden ser atractives per a "liberals, socialdemòcrates i cristianodemòcrates" -per citar les opcions ideològiques esmentades per la mateixa Pascal- i tots aquells que se senten còmodes amb un "reformisme rigorós". Ella i la seva executiva proven de fer possible la quadratura del cercle: conservar el lideratge del procés sense que la refundació passi factura, per molt que les enquestes afavoreixin més a ERC. A repetir Junts pel Sí ja no hi pensa ningú.

A Pascal li agrada repetir que "la millor tradició convergent ha quedat dipositada en el PDECat". I la coordinadora general pot esgrimir xifres d’afiliació, experiència en la gestió i determinació per desprendre’s de les pesades motxilles del passat, tot i que els estatuts del nou partit siguin un nyap que no han resistit ni la primera prova, la del règim d’incompatibilitat de càrrecs. Però també sap que amb Mas com a candidat, el discurs de la refundació perdria volada i el trajecte quedaria reduït a un sonor canvi de sigles. El problema del PDECat és que, sense Puigdemont, avui no hi ha candidat alternatiu a Mas, que podria esquivar la inhabilitació immediata recorrent al Suprem una eventual sentència condemnatòria. Plantejar un nom nou implicaria obrir el debat successori sense tenir la certesa que la tria no provoqui ferides en la pugna entre les diverses famílies del partit.
 
Fa poc més d'un any que Puigdemont va prendre el relleu a Mas, però Mas mai va marxar del tot. Era el referent de l’antiga Convergència, presideix el PDECat i continua despatxant amb membres de la cúpula del Govern. El seu adéu es va definir com "un pas al costat", sintagma que, sense dir res, ho diu tot. Al costat no és enrere. El dilema de la nova direcció té càrrega de profunditat: encaminar l’operació retorn de Mas afegiria interrogants a la refundació. És indispensable pagar penyora per prendre posicions en la contesa electoral?