La nova victòria electoral del xenòfob, ultradretà i antieuropeista Orban, a Hongria, al capdavant del partit Fidesz (Partit Popular Europeu), no per previsible disminueix la preocupació per tot allò que representa de símptoma perillós per al futur d’Europa i la convivència. Més encara si es té en compte que el partit que ha obtingut el segon millor resultat s’ha situat, tradicionalment, en posicions més extremes, obertament parafeixistes. El rebuig a donar carta de naturalesa, en el paisatge de sempre, a nova ciutadania, es basa sovint en prejudicis fruit del desconeixement i la ignorància de la identitat dels altres, tant cultural com religiosa. Una identitat que, pel fet de no ser com la pròpia, sempre acostuma a ser vista com un perill o una amenaça per a la identitat nacional del país receptor.

En l’espai europeu hem viscut dues crisis consecutives que, amb intensitats diverses, han afectat tothom: la crisi econòmica desfermada a partir del 2008 i la dels refugiats, a causa de la guerra de Síria i els avenços d’Estat Islàmic. L’espectacle penós del repartiment de refugiats, per quotes, als diferents estats de la UE ha estat vist de forma distinta en alguns llocs de l’Europa central, en comparació als països escandinaus o mediterranis. Més concretament, els membres que van integrar-se a la UE després de l’ensulsiada del bloc comunista han tingut la sensació, sovint, que les seves singularitats no havien estat prou tingudes en compte. Certament, després dels acords de Yalta el 1945, que dividien el món en dos camps, els països comunistes no van conèixer la circulació fluïda de persones, idees i mercaderies que sí que van ser normals a l’altra banda. Ells, però, ni van tenir immigració econòmica en recerca de més benestar, ni exili polític buscant asil segur en una terra de llibertat i drets polítics. L’impacte social d’aquesta situació, totalment nova i inesperada, ha estat el ferment d’un malestar i, alhora, d’un cert ressentiment, des de la convicció que tenien un paper del tot subsidiari a la UE, circumstància que ha dut Orban a oposar-se, obertament, a Brussel·les, Berlín i París, a qui fa culpables de la situació. El seu llenguatge, a més, ha estat bèl·lic, militar, parlant d’enemics, infiltrats i plans secrets per islamitzar Europa i desposseir-la, així, de la seva fesomia tradicional.

No és només Hongria, però, ni altres estats de l’antic bloc de l’est, com Polònia. També Àustria, Itàlia o Alemanya viuen i pateixen l’ascens de l’alternativa xenòfoba. L’enduriment del discurs polític pel que fa als nouvinguts és un fet, ja, en tots els àmbits. Es pot dir que, aquells plantejaments que el Front National francès va posar en circulació, a la primeria dels 90, avui han esquitxat, d’una manera o altra, poc o molt, pràcticament la totalitat de forces polítiques. I és per aquest motiu que, a França, es parla de lepenització, sense embuts. Ara mateix, el govern Macron, a través del ministre Gérard Collomb, prepara una llei que ja ha disparat alarmes a pertot, inclòs el mateix grup de la majoria, atès que afecta el concepte de dret del sòl, històricament tan arrelat no sols en sectors d’esquerres, sinó formant part del moll de l’os de la cultura cívica i democràtica republicana.

Mentrestant, a l’estat espanyol, grups xenòfobs, nacionalistes espanyols, nostàlgics dels règims més execrables que ha conegut Europa, han organitzat un sistema d’ajudes socials (menjar, roba, etc.) destinat, exclusivament, als natius espanyols, sistema del qual exclouen tots els altres: els estrangers, els de fora... En fi, la regressió ideològica i cultural que s’ha produït a l’entorn d’aquests temes és colossal i l’exacerbació dels instints més barroers es produeix amb una facilitat extraordinària. Badalona és un exemple de com el PP hi va guanyar les anteriors eleccions municipals, tot posant l’antiga immigració en guerra oberta contra la més recent, a la qual es feia responsable de totes les malvestats. Tindrem molta feina, els que encara creiem que Europa pot ser i ha de ser tota una altra cosa, per tal d’aconseguir que la Unió Europea esdevingui, de debò, un espai on la democràcia, el civisme i la solidaritat no siguin paraules del tot desproveïdes del seu sentit originari.