El canvi de govern a Espanya, gràcies a una moció de censura contra Mariano Rajoy que va dur Pedro Sánchez i el PSOE a la Moncloa amb només 84 diputats i els vots de Podem, els independentistes catalans i el PNB, va obrir un nou temps polític. Un temps que ha tingut com a tònica els intents de desconstruir l'obra de govern del PP i el seu imaginari i l'obertura del diàleg amb Catalunya. Sánchez viu immers en una gran precarietat (en això està agermanat amb Quim Torra) però ha aprofitat les urgències i la falta de rumb independentista per obtenir el suport a algunes de les seves iniciatives a un cost assumible.

Ara som, però, en un punt d'inflexió. Són els pressupostos generals de l'Estat. El PSOE ha pactat amb Podem un aprofundiment en les polítiques socials i mesures que s'espera que siguin efectives en assumptes com l'augment del permís de paternitat, el sou mínim, les condicions dels lloguers o els diners per a la llei de la dependència. Unes promeses que millorarien també la vida de molts catalans i que són difícils de refusar, sobretot per a ERC. Sánchez i Iglesias saben que és possible -així ho admeten a la Moncloa- que els comptes embarranquin per falta de suports. Però també que la declaració d'intencions, segellada davant les càmeres pel cap de l'executiu i el líder de Podem, serà una bona carta de presentació a les generals. Convocar-les abans del previst per falta de suport independentista desarmaria PP i Cs. Un trist consol, però consol al cap i a la fi.

Sánchez busca, òbviament, aprovar els comptes. Ho necessita perquè, si no se'n surt, demostrarà debilitat o haurà de prorrogar els heretats de Mariano Rajoy. Per fer-ho està disposat a una "permuta" que passaria per ordenar al PSC -que fa anys que va decidir deixar de prendre decisions sense estar pendent de la trucada de Madrid- que voti els que prepara el vicepresident Pere Aragonès. L'executiu català té menys urgència en l'intercanvi perquè si ni els comuns ni els socialistes els hi voten pot prorrogar els darrers de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, lògicament no gaire diferents dels que prepara Aragonès.

Divendres, just després de tancar l'acord, el govern espanyol i Podem i les confluències van començar una pressió gens dissimulada a ERC i al PDECat, immers en un intens debat intern que va més enllà del que fan al Congrés, perquè els votin. Volen el suport a uns comptes que ells ja han cuinat sense implicar en la negociació els partits catalans més enllà de temptejos (bàsicament per part de la vicepresidenta Carmen Calvo) per mesurar-ne la receptivitat. De fet, a la recepció del dia de la Hispanitat al Palau Reial el president espanyol ha manifestat que no negociarà amb els independentistes fins al novembre. Vol que corri el rellotge i baixar-los els fums.

El PSOE aspira a repetir l'operació de la moció de censura. Aleshores, l'alternativa a no votar Sánchez era que seguís Rajoy. L'independentisme va dubtar, però va acabar entrant al joc sense contrapartides. Només el PNB en va treure suc. Poden fer ara el mateix? Els quatre mesos que han passat des que Sánchez és president no conviden a ser gens optimistes quan ERC i el PDECat han vinculat, lògicament, el diàleg al fet que l'Estat afluixi en la repressió i a abordar el dret a decidir, la solució que genera més consens dins la societat catalana.

Quatre mesos després no hi ha cap gest amb els presos (la Fiscalia i l'advocat de l'Estat -que té un paper secundari en el procés al Suprem- no preveuen retirar el delicte de rebel·lió) o amb el referèndum. Ni hi serà. I no només això: el president espanyol també descarta per ara la reforma constitucional federal i, fins i tot, la reforma del model de finançament autonòmic per a desesperació d'alguns dels seus barons, com el valencià Ximo Puig. És evident la dificultat de tancar la porta a negociar aquests pressupostos i que, en una situació de normalitat, seria difícil no aprovar-los. Ara bé, no em sembla que a aquestes alçades es puguin votar només perquè l'alternativa és alimentar els pèrfids Casado i Rivera i el seu perenne 155. És un argument pobre. ERC i PDECat ja van pagar la Fanta de la investidura. Ara s'ho han de pensar molt més i ser determinats per explicar-se i gestionar les contradiccions d'un procés que a tothom se li farà llarg. Facin el que facin, decebran una part dels seus votants.

Ara bé, Sánchez i Iglesias (aquest darrer ha de recordar que Xavier Domènech condicionava a la campanya de les generals els pactes amb el PSOE al referèndum) tampoc haurien de sortir airosos del dilema. Si volen realment una Espanya diferent, trencar amb l'hegemonia cultural de la dreta que alimenta fenòmens com Vox, i que el procés entri en alguna via de solució haurien d'obrir la mà i córrer algun risc. D'entrada, els facilitaria guanyar cada setmana totes les votacions al Congrés.