Comença a ser ja una cantarella rutinària l’afirmació, habitual entre els portaveus polítics i mediàtics de l’espanyolisme, martellejada un cop i un altre, que diu: “I tot això ho paguem entre tots els espanyols!”. No cal dir que aquesta original i innovadora afirmació s’utilitza, només, en relació a certes despeses catalanes que incomoden i irriten l’espanyolisme. Em refereixo a l’escola, la televisió, la policia, la normalització lingüística per sortir de la minorització, l’estructura administrativa de la Generalitat, tant a l’interior de Catalunya com fora, els viatges institucionals, etc. És evident que, en tots aquests casos, allò que molesta és la simple existència d’una escola catalana, d’una televisió catalana, d’una policia catalana, d’un govern català, en definitiva, allò que els fa nosa és Catalunya, la seva simple existència com a societat nacional diferenciada.
 
Sentint la cantarella, pot arribar a semblar que hi ha determinades despeses, relacionades amb l’estat espanyol i tota la seva arquitectura administrativa, militar, policial, judicial, diplomàtica i institucional, en general, que no costen ni cinc de calaix, sigui perquè els protagonistes de la despesa se la deuen pagar de la seva butxaca, sigui perquè la participació econòmica dels catalans en el sosteniment de la despesa és inexistent. I, de fet, la veritat no és ni una cosa ni l’altra.
 
Perquè, començant pel començament, el sou del cap de l’estat espanyol -el mateix que atia el foc en comptes d’apagar-lo- i de tota la seva família nombrosa, inclosos pare i mare, el paguem també entre tots els catalans. I paguem també el sou dels membres dels cossos i forces de seguretat de l’estat que van venir l’1 d’octubre a atonyinar la població civil (no en tenim de militar) i que van estar-se tres mesos en un creuer als ports de Barcelona i Tarragona.

Entre tots els catalans també paguem el sou del president, del vicepresident i de tots els magistrats del Tribunal Constitucional d’Espanya, el mateix òrgan que el 2010 va esmicolar el ja prou esbocinat Estatut d’Autonomia de Catalunya, per més que bona part dels seus membres ja havien esgotat el seu termini legal en el càrrec.
 
Entre tots els catalans també paguem el sou del president del Tribunal Suprem i de tots els seus membres. El sou del fiscal general de l’estat i de tots els fiscals, així com el sou de l’advocacia de l’estat, més enllà de la seva competència professional, solidesa jurídica i dots d’oratòria, també el paguem entre tots els catalans.
 
Entre tots els catalans també paguem el sou de tots els homes i dones pertanyents a les forces armades espanyoles de terra, mar i aire, les mateixes forces a què pertanyen els centenars de comandaments que van signar un manifest de suport a la memòria del general Franco i que, més d’un i més de dos, es deleixin perquè actuïn a Catalunya, no pas en desfilada festiva. I paguem també els serveis d’intel·ligència de l’estat, els mateixos que, com tots els seus homònims arreu del món, es dediquen a fer exactament el mateix que aquells fan.
 
Entre tots els catalans també paguem la televisió i la ràdio públiques espanyoles, de totes i cadascuna de les seves cadenes televisives i emissores de ràdio, de tots els seus directius, tècnics, redactors, corresponsals a l’estranger, empleats diversos, tertulians habituals i col·laboradors ocasionals. Es tracta dels mateixos mitjans  que, habitualment, oculten informació, la manipulen, desfiguren o, directament, menteixen, sempre en contra nostra, dels catalans.
 
Entre tots els catalans també paguem l’estructura del ministeri espanyol d’Afers Exteriors, el sou del seu ministre, del secretari general del ministeri,  de tots i cadascun dels funcionaris, de tots els ambaixadors, cònsols, vicecònsols i agregats diversos, de les 130 ambaixades obertes arreu del món, en els cinc continents, de les residències dels ambaixadors, de les seus dels consolats generals, del parc mòbil d’exteriors, del personal de transport, cuina, neteja i jardineria.
 
Entre tots els catalans paguem també l’existència, les activitats, els viatges, el personal i les seus de l’Instituto Cervantes. Va ser creat el 1991 per promoure l’ensenyament, l’estudi i l’ús de l’espanyol, l’única llengua que apareix esmentada a la constitució espanyola amb el nom de “castellà”. Si bé promou també cursos d’altres llengües oficials en part del territori de l’estat, la immensíssima majoria de les seves activitats tenen a veure només amb una sola llengua: l’espanyol.
 
Tot això ho paguem també els catalans, com ho paguen els ciutadans d’altres nacions de l’estat. En canvi, però, allò que només hem pagat en exclusiva nosaltres, des de les subvencions del Parlament de Catalunya al Grup Parlamentari de Ciutadans, han estat els bitllets d’avió, taxis, despesa alimentària i hotels necessaris per a fer possible la pallassada pròpia de grup marginal protagonitzada pels parlamentaris de Cs a Waterloo. És bo de no oblidar-ho i de tenir-ho sempre present, cada cop que torni a ferir-nos l’oïda la cantarella tendenciosa del “lo hemos pagado entre todos los españoles”.