El títol no és meu. És el d'un llibre carregat de sensibilitat tot i que es va fer a partir dels testimonis en calent d'uns pagesos que feia anys que s'estaven quedant enrere, ancorats en el passat; i els d'uns altres que es posaven al dia i que competien per sobreviure. I tots ells van ser, ara fa 25 anys, víctimes del gran incendi que va arrasar el Bages i el Berguedà. Narcís Clotet els va retratar més enllà de l'instant. D'aquells pagesos que el periodista de Solsona va mostrar-nos en format de gran reportatge en queda ja poca cosa. Estaven cremats i ara estan gairebé desapareguts.

El foc gegantí que ha castigat la Ribera d'Ebre i les Garrigues m'hi ha fet pensar i és una bona ocasió per parlar de la realitat d'aquestes comarques i les seves veïnes. El foc té a veure, és obvi, amb l'onada de calor fruit d'un canvi climàtic que asseca els nostres boscos -l'hivern i la primavera han estat secs- i els fa altament inflamables.

Com sempre ens passa quan hi ha una catàstrofe, hi trobem el motiu per aturar-nos i analitzar per què passa el que passa més enllà d'aspectes climàtics comuns a tota la conca mediterrània i contra els que tindrem més difícil posar-hi el granet de sorra gràcies a la sempre moderada mà del Tribunal Constitucional. En el cas de les comarques interiors de la Catalunya Nova, el seu principal problema és l'ensorrament sostingut del sector primari. I amb l'agonia de la pagesia com a mitjà de vida, la brutal despoblació (mireu aquest mapa i compareu-lo amb el de l'incendi) i la substitució de les terres de conreu, que fan de tallafoc, per boscos que ni s'exploten ni es cuiden i que sovint són una teia que cobreix més del 60% del nostre territori.

La desaparició del sector primari a la majoria de les comarques del país ha estat imparable durant la segona meitat del segle XX fins al punt de convertir-lo en testimonial (ocupa el 2% d'assalariats i representa l'1% del PIB) i concentrar explotacions en empreses dedicades a l'agricultura intensiva i homogènia, com passa, per exemple, amb la fruita dolça. Al secà, el tipus de conreu que predomina a les comarques afectades pel darrer foc, ni tan sols aquesta reconversió ha estat possible. Viure de fer de pagès, de productes d'indubtable valor com l'oli o el vi, o de fer de ramader és quasi un miracle al que pocs es volen arriscar.

Davant l'agonia de la pagesia i els seus efectes les comarques del nostre país han optat, de forma volguda o resignada, per diversos models. Als entorns metropolitans i a la Catalunya Central s'ha imposat el model industrial i de serveis, i a les zones costaneres s'hi concentra un turisme massiu que ha estat font de progrés però també devorador del paisatge i les formes de vida. Aquest darrer és, a més, un model socialment deficitari. Per ser competitiu paga sous de misèria, fet que obliga l'administració a subvencionar-lo indirectament. Lloret o Salou són al poc decorós podi de municipis catalans amb la mitjana de renda més baixa per habitant. Les cotitzacions dels treballadors del sector no paguen les seves futures pensions ni la seva sanitat o l'educació dels seus fills.

Les comarques interiors de la Catalunya Nova, en canvi, ni tan sols han tingut model. Durant anys han vist com la població envellia i marxava, la indústria es quedava en promeses, els boscos es menjaven el conreu i el turisme els arribava amb comptagotes. Només el Priorat ha aconseguit, gràcies a l'èxit dels vins i a ser una comarca petita, redreçar el rumb.

En canvi, la Terra Alta, les Garrigues, la Ribera d'Ebre i la Conca de Barberà són des de fa uns anys al macabre bombo de repartiment de parcs eòlics -no hi ha la tramuntana de l'Empordà però tant li fa i ara en posen un altre entre Llardecans i la Granadella-, d'abocadors industrials -el proper a Riba-Roja- o de qualsevol indústria bruta. Unes infraestructures "industrials" que no aporten valor afegit ni llocs de treball significatius i que només representen ingressos puntuals al pagès expropiat i als ajuntaments que cobraran un cànon si tot va bé. Els ajuntaments d'aquestes comarques no tenen grans problemes econòmics. El seu drama es diu envelliment fins al punt que solen ser la primera empresa del municipi.

Donar-li la volta i invertir una tendència de dècades no és fàcil. Al centre de comandament de l'incendi a Vinebre, els polítics, primer l'un i després l'altre, lamentaven la situació i feien propòsit d'esmena. Però, més enllà de les qüestions operatives per apagar el foc, que no sembla que hagin estat "el tema" malgrat que sempre es troben a faltar efectius i planificació, el problema és gros i té moltes cares en una zona on hi ha poc en joc políticament. Els polítics locals tampoc han estat els més hàbils a l'hora de ser originals i n'hi ha que encara estan abonats al clientelisme i al lament constant pensant només en els que ja ho tenen tot fet i no en els que ho tenen tot per fer. Han gastat més en tanatoris que en ajudar els joves per quedar-s'hi o en fer funcionar bancs de terres.

I què s'hi pot fer? Difícilment podem frenar (altra cosa es governar-la) la globalització i les normes que impedeixen el proteccionisme extrem i injust als nostres productes. Però d'entrada, ens hi podem fixar molt més a l'hora de consumir-ne de casa o potenciar-ne l'exportació (fins fa no res els excedents d'oli verge extra de les nostres cooperatives se'ls enduien en camions cisterna els italians per vendre'l com a producte gurmet). I tal vegada, president Torra, estaria justificada una estratègia nacional de dinamització social i econòmica d'aquestes comarques per posar-les al dia i atreure-hi població. Quelcom similar al pla de barris que, amb força èxit, va posar en marxa el tripartit de Pasqual Maragall.

Des del territori és imprescindible fer valdre allò que les singularitza, el seu paisatge -des de les construccions en pedra seca als entorns de l'Ebre o el Montsant i vincular-los amb productes com l'oli o el vi- i la seva autenticitat, que poden atreure molt més turisme de qualitat i compromès. No hi ha dreceres, però sota la terra cremada hi ha el caràcter i l'atractiu d'una part del país que ajuda a fer-lo complet i territorialment equilibrat.