Dissabte passat vaig veure astorat com Pilar Rahola renyava en prime time el vicepresident d’Òmnium Cultural per haver-se reunit amb el PSC. Després, vindria un efímer linxament a les xarxes de la minoria sorollosa habitual. Feia una setmana havia passat una cosa semblant amb Joan Tardà. Més enllà del cas concret, pense que s’imposa una reflexió sobre el fons de la qüestió: cal parlar amb el PSC?

Segurament l’actitud del PSOE i, per extensió del PSC, en la nostra tardor calenta ha sigut una de les principals sorpreses desagradables per molta gent d’aquest país. El seu alineament, gairebé sense matisos, amb el front del 155 ha anat més enllà del que molts podíem pensar. La justificació i aval a la suspensió de l’autonomia i la presa de control de la Generalitat per part del PP, a la repressió i als empresonaments del govern i dels líders de la societat civil no són propis d’un partit de llarga tradició democràtica com el partit socialista.

La seva decisió de participar en les mobilitzacions del nacionalisme espanyol rebla un trencament, qui sap si definitiu, amb la tradició política del socialisme catalanista. El que queda del PSC ha renunciat a fer de pont i s’ha escorat de manera molt clara a la banda on hi ha Ciutadans i el PP.

El PSC és un partit que s’ha anat fent petit, que ja fa anys que ha anat perdent vots i poder institucional. Animat per alguns dels seus intel·lectuals de referència, ha anat foragitant la diversitat, i encara ara es mostra hostil i segueix expulsant alguns dels seus actius més interessants, com l’ex-alcalde de Terrassa Jordi Ballart. Tanmateix, haver-se transvestit de taronja no sembla que haja anat gaire bé per frenar l’impuls de Ciutadans als seus feus tradicionals. I l’ha aïllat més de la resta de l’esquerra catalana, fins al punt de costar-li la pèrdua d’una posició estratègica pel PSC: l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona. A més, la composició demogràfica del seu electorat, molt envellit, no augura un gran futur al partit.

Malgrat la decadència evident, el PSC és, encara, un actor polític molt rellevant en aquest país. Conserva 19 diputats al Parlament, i les alcaldies de moltes de les principals ciutats del país, com l’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma, Tarragona o Lleida. I té –o tindria, si la volgués exercir, una influència en la política espanyola que podria ser clau en algun moment.

En tot cas, el fons de la qüestió no és –penso- si la deriva política del que en queda del PSC ens agrada més o menys. Em fa l’efecte que el que cal és demanar-se quines implicacions té no parlar amb el PSC i, des del sobiranisme, dedicar-se a blasmar els que ho fan. És cert que no hi ha res de nou, en aquests atacs. En contextos de polarització i conflicte polític intens, els que creuen les línies i intenten mantenir ponts i canals oberts són, sovint, acusats de tous o de traïdors. Però la història és plena d’exemples de societats que s’han refet i han avançat gràcies a les llavors plantades pels qui, quan més difícil era, van decidir no trencar els ponts.

L’atzucac polític català necessitarà, tard o d’hora, una solució democràtica. El dia que l’independentisme supere el 50% del vot, cosa que possiblement arribarà i no massa tard, aquesta victòria haurà de ser reconeguda per fer-la practicable. I no parle de l’Estat espanyol, ni de la comunitat internacional sinó, en primera instància, de la resta de la societat catalana.

Perquè una República democràtica només pot funcionar a partir del consentiment dels perdedors, que han de reconèixer la legitimitat de les institucions. Quina democràcia pot funcionar sense un reconeixement àmpliament compartit de la legitimitat dels guanyadors i el respecte als drets dels perdedors? Per això l’Estat espanyol, que ha quedat profundament deslegitimitat a Catalunya, ha hagut de suspendre, de facto, el normal funcionament de la democràcia per mantenir el seu poder. I per això la gran aposta de l’espanyolisme és tensionar i fracturar la societat: perquè si se’n surten faran impracticable qualsevol solució democràtica. L’actitud hostil i agressiva dels diputats de Ciutadans al Parlament, per exemple, no és casual: paralitzar i impedir el funcionament normal de les institucions catalanes i identificar-les amb el conflicte i la tensió forma part del seu full de ruta.

I precisament per això, pel sobiranisme és tant important créixer i articular una majoria més sòlida, com destensionar i despolaritzar la societat. Aprofundir en la lògica dels blocs hermètics, i trencar tots els ponts és el millor regal que es pot fer al nacionalisme espanyol més agressiu. Tot això és difícil i dolorós, òbviament. I ho és també per Òmnium, que té el seu president i amic a la presó amb la complicitat o, si més no, el silenci de la majoria dels socialistes. Per això té més valor que ho facen ells. Potser no servirà de res, qui sap. Però potser, dins d’uns anys, el desllorigador vindrà des d’aquests espais de diàleg en temps difícils. I llavors, potser, els que ara els blasmen i criden els tractaran d’herois.