Pablo Iglesias ha trencat una llança a favor del diàleg en els últims dies. Primer, reunint-se amb Oriol Junqueras a la presó de Lledoners, i després, parlant per telèfon amb Carles Puigdemont i instant-se a trobar-se a Bèlgica. És evident que darrere del gest del líder de Podem hi ha la voluntat d’aconseguir el suport dels partits independentistes als pressupostos. També és cert que Iglesias està operant amb mentalitat de precampanya. Ara bé, aquest acostament obre un nou escenari.
 
Al mateix temps, Ciutadans ha obert un expedient a l’eurodiputada Carolina Punset per haver-se reunit amb Puigdemont a Waterloo. El partit d’Albert Rivera creu que aquesta trobada és “una actuació de blanqueig” de la figura de l’expresident. És a dir, se sanciona el simple fet de parlar.
 
Són dues actituds totalment oposades. La segona entronca amb una tendència actual de la política que es basa a fer de l’altre un enemic més que no pas un adversari. És un patró que es repeteix arreu en situacions de conflicte: la negativa a comunicar-se aïlla els interlocutors i els permet refermar-se en les seves conviccions. Aquest abisme creixent porta, en primer lloc, a la incomprensió mútua i, en última instància, a la deshumanització de l’altre.
 
Aquest fenomen va lligat a l’espectacularització de la política. Sense anar més lluny, dia rere dia veiem com en les intervencions parlamentàries els diputats es limiten a llançar el seu missatge i a desqualificar el rival. Desapareix, així, la confrontació d’idees i de projectes, i el debat públic es converteix en un diàleg de sords en què el contingut esdevé simple carnassa per a l’audiència.

Tot plegat provoca la simplificació dels missatges i els empobreix fins al punt de fer-ne desaparèixer els matisos. Fins i tot a les files dels partits la discrepància no es percep com una font de riquesa, sinó més aviat com una traïció. Tot ha de ser o blanc o negre, i els grisos es persegueixen i en alguns casos es purguen.
 
La paraula és allò que ens fa humans. El diàleg és, abans de res, el reconeixement de l’altre. Aquest diàleg ha de ser profund, reposat, i ha de permetre la confrontació sana de projectes. Només així aprendrem a respectar tots els punts de vista i a acostar posicions per acabar arribant a acords. I si estem als antípodes, pot ser un bon inici mirar-nos als ulls. Cara a cara sempre és molt més fàcil despertar l’empatia, antítesi de totes les guerres, llavor de la política.