Després de traslladar-li diverses recriminacions per no abandonar l’ús del català, l’empresa Aticco va decidir imposar la més violenta sanció de l’ordre social: l’acomiadament disciplinari. Una extinció unilateral del contracte de treball per negar-se a obeir l’ordre empresarial de no parlar en la llengua pròpia i oficial de Catalunya.

A Catalunya, com a la resta de l’Estat espanyol, l’acomiadament és una facultat de l’empresari que exigeix una causa justa. No obstant això, aquesta causa no pot constituir una discriminació ni una vulneració dels drets fonamentals de la persona treballadora. Parlar català no serà mai una causa justa d’acomiadament.

La discriminació per raó de llengua es troba fora dels marges de la normativa laboral. Entre moltes altres normes, els articles 4 i 17 de l’Estatut dels Treballadors prohibeixen la discriminació per raó de llengua. També ho prohibeix l’article 21 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea.

En les societats capitalistes, el treball assalariat acaba sent, per desgràcia, un dels principals espais de socialització. Acomiadar disciplinàriament una treballadora no només significa privar-la de la seva principal font d’ingressos, sinó també expulsar-la del principal espai de relacions socials i econòmiques, amb tot el que això implica.

En una concepció moderna de les relacions laborals, que és la pròpia dels Estats socials i democràtics, els treballadors no són i no han de ser mers objectes productius, sinó que són persones amb dret a la dignitat i al lliure desenvolupament de la seva personalitat.

El dret a parlar la llengua pròpia forma part essencial de la personalitat de qualsevol persona, ens permet construir la nostra pròpia identitat i l’estabilitat en el lloc de treball no pot dependre de la por a l’ús la llengua pròpia.

Per aquest motiu, és molt important que els treballadors catalans ens organitzem en sindicats nacionals i de classe. Només d’aquesta manera ens podrem defensar dels atacs contra els nostres drets laborals. Perquè sí, utilitzar la llengua catalana és un dret laboral: els treballadors tenim dret a treballar en català.

Sovint tendim a entendre la defensa de la llengua des d’una perspectiva individual com a consumidors o usuaris. No podem demanar un cafè en la nostra llengua, el metge no ens entén en català i s’imposa el castellà com a llengua de docència. Però parlar el català és un dret laboral. Drets lingüístics i drets laborals no són lluites separades.

La defensa del català només serà efectiva si es fa des de la lluita col·lectiva. Quan una empresa acomiada per motius discriminatoris envia un missatge: “demà pots ser tu, ves amb compte”. És per això que és tan important que els treballadors en organitzem.

La força dels treballadors en la negociació individual és molt limitada, però creix exponencialment quan ens organitzem col·lectivament. La història del Dret del Treball és la història del sindicalisme. No és casualitat que la jornada laboral de 8 hores s’aconseguís després d’una vaga de La Canadenca que va durant 44 dies consecutius i va mobilitzar centenar de milers de treballadors arreu del país.

Els drets laborals són drets que hem conquerit gràcies a la lluita col·lectiva. I el català no és una excepció. Només des de la solidaritat i la lluita sindical aconseguirem garantir a tots els treballadors poder fer servir la llengua pròpia de Catalunya al seu lloc de treball.