Els darrers anys s’han vessat rius de tinta sobre la crisi de l’independentisme, i ara se’n vessen pantans per analitzar les raons de l’auge de l’extrema dreta d’estelada, però per algun motiu s’escriu molt poc, especialment a Catalunya, sobre la reducció a anècdota d’aquell moviment de masses que fou conegut amb les sigles 15M, que va espantar el poder, que va arribar a encapçalar les enquestes, i que avui amb prou feines sobreviu amb una representació parlamentària ínfima. Les dues forces polítiques sorgides directament de les entranyes del moviment, Podemos i Comuns, tenen 4 diputats de 350 al Congrés, i 6 de 135 al Parlament.
El cas de Podemos és relativament fàcil d’explicar: guerra bruta de les clavegueres de l’estat, engreix artificial de Ciutadans per part de l’Ibex-35 per competir en el territori d’allò que se’n deia “la nova política”, i guerra fratricida d’egos entre els fundadors del partit. De 71 diputats el 2016 a 4 escons a les darreres eleccions espanyoles (2023), que haurien estat zero si no haguessin anat camuflats dins de les llistes de Sumar. Una caiguda a plom molt dolorosa per a tots els sectors socials que van viure el 15M com una possibilitat real de fer trontollar el Règim del 78 o, si més no, de tòrcer el braç del neoliberalisme a escala espanyola.
La peripècia dels Comuns és més complexa d’analitzar. A diferència d’Espanya, al 15M li va tocar conviure al carrer i competir a les urnes amb un moviment sociopolític de ruptura inèdit en termes europeus per la seva capacitat de mobilització sostinguda en el temps. Un moviment de masses, l’independentisme, que per la seva proposta radical, per les seves victòries electorals, i per la reacció autoritària de l’estat, va monopolitzar l’etiqueta del rupturisme i va concentrar i capitalitzar les esperances populars de canvi.
La força del procés va imantar bona part de l’energia transformadora del 15M i va deixar pràcticament sense oxigen la seva expressió politicoelectoral. I els Comuns van cometre un greu error de lectura del moment. Malgrat que la utopia disponible i creïble era la independència –amb tota la càrrega de transformació democràtica que té el procés constituent d’un nou estat–, en la fase decisiva del procés es van enrocar com un pol d’oposició a la ruptura. De la fredor neutralista de l’alcaldessa de la capital de Catalunya, Ada Colau, al hooliganisme espanyolista del portaveu de Catalunya Sí que es Pot al Parlament, Joan Coscubiela, els Comuns van girar l’esquena al seu propi programa polític (autodeterminació, procés constituent no subordinat, etc.) i van facilitar la victòria del Règim contra el qual se suposa que havien nascut per combatre.
Llegeixin Si Lenin aixequés el cap, de l’historiador i exdiputat de la CUP Albert Botran. No només perquè és un assaig excel·lent sobre la figura del revolucionari rus, sinó perquè és una lectura que ajuda a comprendre l’error dramàtic dels Comuns durant el procés. El poble estava al carrer, les dinàmiques del procés havien trencat els lligams entre Convergència i els poders fàctics del país, les lleis que es feien estaven clarament escorades cap a l’esquerra, i la ruptura era una perspectiva creïble. A Lenin no se li hauria escapat una oportunitat com aquesta d’aliar-se a fons amb la ruptura possible i empènyer per acabar de fer caure el Règim. Les coses haurien pogut ser molt diferents, però als Comuns els va faltar valentia, coherència i voluntat revolucionària. O potser, en realitat, els va sobrar espanyolisme. Sis diputats al Parlament i l’oblit total del 15M en són testimoni.