A finals de juny tindrem un mapa bastant clar de l'orografia política, social i econòmica de Catalunya, Espanya i Europa. Viurem la fi de l'intens cicle electoral, el vist per a sentència judicial, la configuració definitiva dels governs a les Corts, a les autonomies i als municipis i el test europeu sobre el cas català.

Sense mapa d'aquesta orografia amb els obstacles apareguts, els consolidats, els camins transitables, no es poden definir les tàctiques adequades per avançar en l'estratègia escollida. Sense una anàlisi freda de les mateixes forces i de les contràries no farem una bona diagnosi per utilitzar les eines anteriors.

Em permeto algunes aportacions i algunes preguntes. Partim d'una dada reiterada: hi ha quasi un 50% favorable a la independència i un percentatge uns punts per sota, contrari. Hi ha entorn del 80% de partidaris de donar sortida política a una qüestió política, que volen la llibertat de presos i exiliats, que reneguen de la monarquia, que creuen en un referèndum d'autodeterminació avalat internacionalment com a solució.

Una altra dada: l'estat espanyol no respectarà el desig d'autodeterminació, ni que els partits republicans reiterin una majoria esclatant per sobre dels 2/3. L'estat espanyol se saltarà la seva mateixa legalitat (si convé passant vergonya, com va dir Rubalcaba) per impedir l'emancipació dels catalans. Les institucions europees, a l'espera de veure com acaba el festival dels europarlamentaris, s'ha mostrat indiferent o favorable a cobrir les arbitrarietats de l'estat espanyol.

Europa, si tolera l'annexió, amb violència jurídica i institucional, de Catalunya per Espanya, estarà repetint, salvant les distàncies, la covardia de la no-intervenció davant de l'annexió dels Sudets txecs per l'Alemanya nazi. Després ja sabem què va passar. Espanya és l'estat més gran de la Unió que està accelerant en una deriva autoritària greu, amb unes conseqüències desestabilitzadores molt més profundes que les derives autoritàries de Polònia, Hongria o el festival populista italià. La degradació del nivell dels dirigents europeus, amb personatges corruptes o filofeixistes com Junkers i Tajani, no fan esperar res de bo.

Per tant, els condicionants socioelectorals interns congelats, l'immobilisme repressor dels aparells d'estat espanyol i l'absentisme europeu ens obliguen a preparar una estratègia no-violenta de temps llarg, de desgast dels pilars de l'Estat amb tres finalitats: acostar progressivament bases electorals de l'annexionisme cap al sobiranisme, crear inestabilitat en diversos fronts i, per tant, provocar la intervenció europea. Només en aquestes circumstàncies, l'estat espanyol s'asseurà a dialogar per acceptar una solució política avalada en referèndum reconegut.

En aquest marc quin és el repartiment de tasques? Quines són les accions fetes fins ara que han derrapat? Com hem d'evitar que es confonguin estratègies no violentes amb accions reactives minoritàries? Quin paper li toca a la Generalitat autonòmica i als ajuntaments? Quin rol els toca a les entitats que fins ara han impulsat l'independentisme? I quin, la resta d'entitats ben representades en el 80% de consens? Com fem valdre el creixement electoral i com les accions simbòliques a l'exili, sense contradiccions? Pensem-hi i fem-nos encara més preguntes. Tinc les meves respostes, però les deixarem per d'aquí a quinze dies.