Algun cop esmorzo en una taverna basca que hi ha al passeig de Gràcia. Em va bé perquè el tren amb què vinc de Tarragona em deixa al baixador del carrer d’Aragó i només cal que pugi dalt al passeig, a la dreta, i ja sóc al bar en qüestió. Quan en surto, sempre m’aturo uns instants per alçar la vista cap a la façana de l’edifici i mirar-hi la placa commemorativa que s’hi exhibeix. Es tracta, segurament, de l’única placa pública bilingüe, català-basc, que hi ha en tot el país i recorda el lloc exacte on, durant la guerra, s’hostatjà el govern basc, un cop ocupat el seu país per les tropes franquistes. Eren uns temps en els quals les relacions basco-catalanes eren molt bones, des dels governs respectius, malgrat la distància ideològica entre un PNB confessional i una ERC farcida d’anticlericals. Però hi havia qüestions que eren sagrades, de manera que quan Jaume Aiguader va dimitir com a ministre de la República, a causa de la invasió creixent de competències per part del govern espanyol, Manuel de Irujo va fer el mateix en solidaritat amb els catalans. El mateix lehendakari Agirre, tot i que ja era a l’exili, va fer el gest de tornar a Catalunya per passar la frontera al costat del president Companys.
Però d’aquell gest de solidaritat basca cap a Catalunya ja han passat moltíssims anys i les coses han canviat. Costaria molt de trobar gestos recents de solidaritat basca amb el nostre país i molt poc, per no dir gens, de localitzar-ne a la inversa. En general, no són pocs els bascos que miren Catalunya una mica per sobre de l’espatlla, amb un cert aire de superioritat i ens tenen, com els redactors dels decrets de Nova Planta, com a gent més aviat “muelle”, és a dir, tous, fluixets, inconsistents, per no dir obertament tirant a covards. Fa uns anys vaig presentar les memòries de Xabier Arzallus, a Barcelona, memòries que contenen un anècdota il·lustrativa de tot plegat. Explica el que va ser líder del PNB que una vegada, a Madrid, dos diputats de CiU van agafar un taxi per anar cap a l’aeroport, però que un cop a la M-30, el taxista va aturar el vehicle, tot dient-los: “Estoy harto de oir hablar en catalán. O me gritan ahora mismo “Arriba España!” o se me bajan del coche”. Preguntats pel polític basc quina va ser la seva reacció, la resposta dels dos catalans n’és il·lustrativa: “Hombre, no querrías que perdiéramos el avión, no?”
També en sectors abertzales o nacionalistes s’ha viscut un actitud similar. Martxelo Otamendi sempre explica que, en veure’s tancat el diari Egunkaria, primera reacció de suport va venir de Catalunya, per part del diputat independentista Joan Puig, el qual va esforçar-se per trobar publicitat per al nou Berria. La segona part de la reflexió del periodista basc és que no veu fàcil que, si les coses s’haguessin produït just al revés, l’expressió de solidaritat hagués estat la mateixa. A un altre nivell, fins i tot algunes de les accions més violentes d’ETA, com ara Hipercor o Vic, van tenir el nostre país com a escenari i no va ser fins al febrer de 2004 que aquest grup armat basc va decidir, oficialment, de deixar d’actuar a Catalunya. Ben sovint, al parlament espanyol, el PNB tira pel dret i no s’està de romanços solidaris amb nosaltres i vota el que li convé, al costat del govern de torn, sense cap mania.
Ara, fa cosa d’uns dies, ha estat el lehendakari Patxi López qui ha posat cullerada en el debat, tot declarant que això que Catalunya aspiri a tenir un concert econòmic com el basc que no, que no pot ser de cap manera, i que Espanya no s’ho pot permetre. Home, senyor López, per més lehendakari que sigui, hi ha coses que no estan bé de dir-les i és ben cert que ha desaprofitat una oportunitat excel·lent per a callar. No voldrà pas que diguem en veu alta els motius pels quals vostès tenen concert econòmic i unes possibilitats constitucionals, per exemple la confluència institucional amb Navarra, que els Països Catalans ni tenim, ni hem tingut, ni tindrem mai per part d’Espanya? És necessita una certa barra per negar, des del privilegi del concert econòmic de què gaudeixen, que altres territoris puguin també tenir-lo. Per això, a l’hora de la veritat, cap partit polític que actuï a l’àrea basco-navarra (PP inclòs) no renunciarà mai al concert econòmic, ni el criticarà. Em sap greu dir-ho, perquè tinc amics bascos en tot l’espectre de tradició democràtica que sé que no pensen com els bascos que aquí descric, però no és menys cert que la realitat sobre la qual he parlat és ben existent. La política internacional, he tingut ocasió de comprovar-ho directament durant quatre anys, no té entranyes, i cada país es mou només pels seus propis interessos. No estaria malament que nosaltres també, en primer lloc, poséssim els nostres.